Woody Allen: "En les pel·lícules hi ha d'haver amor i mort"

Just quan es compleix mig segle del seu debut al cine, l’octogenari Woody Allen estrena la seva pel·lícula número 47, 'Café Society'. Una comèdia centrada a la Nova York dels anys 30, la dècada del seu naixement. Durant aquest temps Allen ha recollit èxits i fracassos, ha creat obres immortals i s’ha vist estomacat per la crítica. Malgrat els alts i baixos creatius i dels successius escàndols en la seva vida personal, el director novaiorquès ha aconseguit estrenar una pel·lícula per any sense alterar el seu estil. L’artista que va fer carrera a base de riure’s de si mateix segueix sent el mateix. «Bé, sóc el mateix però amb 80 anys a sobre. Amb una mica de sort i si els meus bons gens m’acompanyen, seguiré treballant fins que no pugui més; encara em queden moltes històries per explicar», assegura mentre s’ajusta l’aparell auditiu.

–'Café Society' es desenvolupa a la Nova York de la seva infància. ¿Què el va impulsar a tornar a aquell món? 

–Les històrias que m’explicava el meu pare o escoltava a la ràdio sobre l’anomenada 'cafè society', la 'jet set' de l’època, tot un fenomen social a les grans ciutats nord-americanes. Era un món ple de glamur, alta societat, actors, directors, polítics i fins i tot mafiosos, una barreja de personatges molt acolorits. M’encantava escoltar aquelles històries, llegir les pàgines de xafarderies que s’escrivien sobre aquella gent, i somiava formar-ne part algun dia. Però a mesura que jo creixia, llocs com El Morocco o The Stork Club van anar tancant. Estic segur que la realitat, com sempre passa en la vida, era molt diferent, menys glamurosa. D’aquí va sorgir la idea d’aquesta pel·lícula.

–¿Va tenir ocasió de conèixer algun d’aquells personatges als clubs de comèdia on va començar la carrera? 

–No, jo vaig començar treballant en clubs més petits, com The Blue Angel, The Crystal Palace o Mister Kelly’s, on actuaven cantants de música folk i còmics emergents com Mort Sahl i Lenny Bruce. No obstant, quan vaig actuar a Las Vegas sí que vaig tenir caps que, es deia, tenien connexió amb la màfia. A mi em semblaven gent molt amable, simpàtica i generosa, gens intimidant. Ara, el que fessin darrere d’aquella façana és una altra cosa.

–Aquí torna a reflexionar sobre l’amor, la infidelitat i la falta d’honestedat, elements que apareixen molt sovint als seus films. 

–Són temes molt importants per a un dramaturg, perquè són els que creen tensió i conflicte en una història. No importa el gènere de la pel·lícula, totes han de tenir aquest tipus de conflictes perquè siguin interessants. Hi ha d’haver amor i mort. A ningú li interessa veure una parella que es coneix i viu una història d’amor sense sobresalts i completament insulsa.

–Després d’haver dedicat tant de temps de la seva vida a les històries d’amor, ¿quantes vegades creu que es pot enamorar un home?

–Moltes. Hi ha persones que s’enamoren als 18 o 20 anys, després es desenamoren per un motiu o un altre i tornen a enamorar-se més tard, quan en tenen 40 o 50. Ara bé, jo estic feliçment casat i no em veig enamorant-me una altra vegada. Em sento molt afortunat per haver-me tornat a enamorar als 60, i si, hipotèticament, Déu no ho vulgui, a la meva dona l’atropellés un camió, suposo que al no tenir-la al meu costat em podria tornar a interessar per l’amor. Però mentre ella existeixi, no crec que torni a enamorar-me.

–Sí, vostè és capaç d’enamorar-se d’altres ciutats. En aquesta pel·lícula fins i tot s’enamora de Hollywood, quan abans només tenia ulls per a Nova York... 

–Sóc un home de ciutat, fins i tot quan vaig de vacances. A la gent li agrada passar-les al mar o a la muntanya i jo m’estimo més anar a París, Londres, Madrid o Roma. M’agrada visitar-les, però no per veure’n els museus o monuments, això ho puc fer a Nova York. Jo prefereixo trepitjar les ciutats, asseure’m en un cafè i observar la gent. Suposo que és perquè vaig créixer en una ciutat molt cosmopolita i fascinant.

–La majoria de directors triguen tres o quatre anys a fer una pel·lícula i vostè va a títol per any. ¿Com ho explica? 

–Les meves pel·lícules costen pocs diners i no necessito que me les financi un estudi. Per això no perdo el temps en reunions ni necessito l’aprovació de ningú a l’hora de fer el càsting. Jo aconsegueixo els diners de manera independent i treballo amb els actors que realment m’agraden.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Quina importància tenen els diners per a vostè? 

–Gens. Quan tenia 16 anys vaig començar a escriure acudits, després de fer els deures del col·legi. De seguida em van contractar perquè n’escrivís més i al cap de poc temps ja guanyava més diners que els meus pares, que treballaven tots dos. Des d’aleshores no m’ha faltat mai la feina, no he hagut de pensar mai a fer diners i menys a fer un film per diners. He fet moltes pel·lícules sense cobrar ni un duro. No sóc ric, bé, una mica més que si m’hagués dedicat a ser farmacèutic, que era el que volia la meva mare, però tinc prou diners per fer les pel·lícules que vull i viure decentment.