L'art de la discòrdia

El mes de juliol va començar amb una sentència que obligava a tornar a Aragó els murals de la sala capitular del monestir de Vilanova de Sixena i va acabar amb la marxa de 53 peces del cenobi (alienes a les pintures) custodiades pel MNAC de camí cap al monestir per imperatiu legal, i amb la petició del Govern aragonès a la jutge perquè hi enviés la policia judicial a buscar-ne 44 més, que es van quedar al Museu de Lleida. Agost ha sigut inhàbil judicialment parlant. I setembre promet ser tan intens com el juliol. Abans d’anar-se’n de vacances, la magistrada va emetre una providència que exigia que les obres lleidatanes prenguessin la ruta cap a Sixena i advertia, però no especificava, de les conseqüències de no fer-ho. Aragó espera que torni la jutge per requerir el compliment de la sentèn-cia, per la força si és necessari. Però Catalunya es manté ferma en la seva posició de no acatar-la, almenys de forma immediata, alhora que intenta dilatar el procés a l’espera que es dicti una resolució favorable als seus interessos (l’Audiència Provincial d’Osca està pendent de sentència) que en detingui l’entrega.

¿COM S'HA ARRIBAT FINS AQUÍ?

Aquest és l’enèsim capítol del litigi pels 97 béns de Sixena (diferent del que afecta les pintures de la sala capitular), i també el més crispat perquè es demana la intervenció policial i pot acabar amb la inhabilitació del conseller de Cultura, Santi Vila. Però el tema cueja des de 1997, quan el Govern d’Aragó va plantejar un conflicte de competències al·legant que no havia pogut exercir el dret de retracte per la compra de les obres. Peces que les monges del monestir van dipositar al Museu de Lleida (44) o van entregar al MNAC (53) quan van abandonar el cenobi i es van instal·lar a Valldoreix, el 1970, i que després (1983, 1992 i 1994) van adquirir la Generalitat i el museu barceloní. La sentència del Tribunal Constitucional va ser favorable a Catalunya. Aragó va decidir provar-ho per la via civil i va presentar una demanda de nul·litat per la compravenda. Un jutjat de primera instància d’Osca la va declarar «nul·la de ple dret» al·legant que el monestir era monument nacional des de 1923 i que les peces no podien separar-se del conjunt. Va dictar el seu trasllat al cenobi. Però la sentència admetia recurs a l’Audiència Provincial (en curs) i al Tribunal Suprem fins a ser definitiva. El que seria normal seria que els béns es quedessin on són fins a arribar al final. Però no.

¿PER QUÈ HAN DE MARXAR ELS OBJECTES?

La jutge va dictar un acte d’execució provisional, que és el mateix que dir que les peces retornin a Sixena fins que hi hagi un veredicte en ferm. Si aquest és favorable a Catalunya, ja faran el camí de tornada. Un assumpte delicat. No només és desaconsellable per a unes obres amb segles a l’esquena, a més el possible retorn s’intueix complicat: Déu n’hi do el que va costar al Ministeri de Cultura el retorn dels arcs l’Aljaferia prestats pel Museu Arqueològic per a l’Exposició Internacional de Saragossa. Els recursos de la Generalitat no van aconseguir frenar la resolució, encara que sí dilatar-la fins al 25 de juliol passat. Un dia després, les 53 obres que custodiava el MNAC van sortir després de la reunió del Consell Executiu en què es va acordar no entregar les 44 que eren a Lleida.

 

¿HI INTERVINDRÀ LA POLICIA JUDICIAL?

Les del Palau Nacional no estan catalogades; les del Museu de Lleida, sí. El detall no és intranscendent, ja que significa que estan protegides per les lleis catalanes de patrimoni i de museus. De manera que si el conseller de Cultura n’autoritza l’entrega, incompleix amb la legislació catalana; si no ho fa, desacata la sentència i pot ser inhabilitat.Això explica el recurs d’empara presentat davant el Constitucional al juliol. Vila es reafirma en la impossibilitat de complir la sentència: «Violentaria tot l’ordenament legal de Catalunya». Alhora que titlla de «disbarat terrible que els Mossos haguessin de retirar-les» del Museu de Lleida. L’opció és factible, de fet és el que es demana des d’Aragó. Hi ha un precedent: el 2009 la Guàrdia Civil es va personar al museu lleidatà per intervenir judicialment una taula de Pere Garcia de Benavarri. Encara que la disputa era una altra. Per veure si les forces de seguretat tornen, s’haurà d’esperar a la decisió de la jutge, que s’intueix diligent. També pot ampliar el termini d’entrega perquè Catalunya segueixi amb el procés de descatalogació. Això de moment té el dictamen negatiu, no vinculant, de la Junta de Museus, i l’expedient incoat a la Conselleria d’Economia. Tot el que sigui dilatar l’entrega és temps guanyat a l’espera d’una sentència superior favorable.

¿QUÈ PASSARÀ AMB LES PINTURES MURALS?

El dels 97 objectes no és l’únic procés obert entre les dues comunitats. Hi ha també la demanda pels murals de la sala capitular del monestir, els millors del seu temps a Europa, segons el parer de molts historiadors, i els mateixos que van fer plorar Josep Gudiol quan els va veure cremats: «No vaig poder contenir les llàgrimes davant d’un dels monuments més bells del món», va escriure. El litigi es va iniciar el 2014 amb Aragó reclamant-ne la devolució en nom de les monges. Un detall curiós, perquè, en el procés pels 97 béns, les monges són una de les parts demandades. La sentència en primera instància del 4 de juliol exigeix la restitució de les pintures a la sala capitular, encara que aquí, de moment, no hi ha execució provisional de la sentència. Aragó amenaça de demanar-la. 

 

¿AGUANTARIEN UN TRASLLAT?        

Arrencar-los de la sala creada ad hoc al MNAC seria una temeritat, perquè són molt fràgils. Les pintures van ser cremades, amb el monestir, en l’inici de la guerra civil. Van quedar malmeses i a la intempèrie. I així haurien seguit –el sostre no es va reconstruir fins a 1990– si Gudiol no les hagués recuperat en una expedició per salvaguardar el patrimoni durant la contesa. Sixena formava part de la diòcesi de Lleida, d’aquí ve l’actuació de Gudiol. Es van restaurar i el 1940 van passar al MNAC, on s’exposen des de 1961 amb una altra arrencada de 1960 que va rebre el suport de l’Estat, l’Ajuntament de Sixena i les monges. Aquestes, aquell any, van firmar un comodat (préstec indefinit) de les pintures i el 1992 van acordar amb la Generalitat convertir la cessió en donació.

¿COM VA COMENÇAR LA DISPUTA?

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Les pugnes patrimonials entre Aragó i Catalunya no s’acaben al cenobi. En total són quatre, 214 obres en disputa i un embolicat procés que té l’origen el 1995, quan la Santa Seu va complaure la ultraconservadora Conferència Episcopal Espanyola en el seu desig d’adequar els límits religiosos als provincials i va segregar 111 parròquies aragoneses del bisbat de Lleida que van passar a la diòcesi de Barbastre-Montsó. Així es va posar fi a vuit segles en comú i es va obrir el meló dels litigis.

¿QUÈ ALTRES CONFLICTES HI HA?

El primer va ser el de l’art sacre de la Franja, 113 peces de les parròquies aragoneses custodiades durant anys pel Museu Diocesà i que el bisbat de Barbastre ja va reclamar el 1995. Un litigi eclesiàstic amb sentència del Vaticà a favor d’Aragó. Però el procés està en 'stand by' i les obres segueixen a Lleida. Estan catalogades i protegides tant per la legislació catalana com per la denegació de l’'exequatur' (la justícia ordinària no té permís per executar el decret eclesiàstic). I desestimada va ser també la demanda criminal contra el bisbe de Lleida, Joan Piris, que van presentar Peralta de Alcofea i Berbegal per un frontal, dues taules i la portalada del Tormillo. Encara que tot això pot canviar. El Govern aragonès va demanar a principis d’agost als bisbes de Barbastre-Montsó i Osca la cessió de poders per reclamar judicialment les peces citades. S’haurà de veure  si els els donen.