Fassbender i Vikander pateixen a Venècia

Al llarg de la seva curta però -exageradament- aplaudida carrera, el director Derek Cianfrance s'ha especialitzat a escenificar el patiment. A 'Blue Valentine' acompanyava una parella que es convertia en família i després es desintegrava; i a 'Cruce de caminos' va retratar dues generacions embolcallades del tot en la misèria. Totes dues eren pel·lícules rodades amb gust, impecablement interpretades i descaradament dissenyades per deixar l'espectador per terra, però en tots aquests aspectes eren poca cosa si es comparen amb la que ha presentat a concurs a Venècia, 'La luz entre los océanos'.

Protagonitzada per una de les parelles de Hollywood del moment, Michael Fassbender i Alicia Vikander (la seva presència a la Mostra ha desencadenat la bogeria entre fotògrafs i curiosos), és la història d'un home que torna a una aldea d'Austràlia després de combatre en la primera guerra mundial, òbviament traumatitzat. Accepta una feina com a faroner en una illa remota convençut que la soledat li proporcionarà certa pau, però no triga a enamorar-se d'una noia i s'hi casa. Els seus primers mesos a l'illa són tot plaer però primer un avortament i després un altre fan que ella perdi les ganes de viure, almenys fins que un dia el mar els porta un nadó dins d'una barca. Ell insisteix a informar-ne les autoritats, però finalment ella el persuadeix perquè se'l quedin com si fos seu.

SITUACIONS IMPROBABLES

Cianfrance mira de presentar les complicacions derivades d'aquesta premissa com un drama moral, però per funcionar com a tal la pel·lícula no hauria d'abusar de situacions improbables i personatges que prenen decisions estúpides simplement perquè el guió així ho necessita per elevar el dramatisme i l'angoixa i el turment emocional. Per contribuir a aquest fi, la pel·lícula intercala primers plans en què els actors assagen el tipus de mirada perduda que demana a crits un Oscar amb panoràmiques del mar embravit i l'horitzó grisenc, i hi dóna cohesió l'estrident partitura d'Alexandre Desplat, que a més és coproductor de la pel·lícula i per tant doblement culpable.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Cianfrance fingeix contenció dramàtica a través del tacte amb què roda tant personatges com paisatges però en realitat 'La luz entre los océanos' suporta en tot moment la càrrega de la tristesa, i la gravetat, i la tragèdia. No ens dóna ni un moment de descans: és tan desoladora, i es dóna tants aires de serietat, que acaba parodiant-se a si mateixa. I l'obvietat amb què mira de manipular els sentiments de l'espectador potser satisfa els que van el cine amb l'objectiu primordial de plorar, però per a la resta li resultarà més aviat irritant.

WENDERS I ARANJUEZ

A 'Los hermosos días de Aranjuez', també presentada a concurs, almenys se li ha de reconèixer dues coses: que inclou un 'cameo' de Nick Cave i que per al seu director, l'alemany Wim Wenders, suposa un nou repte artístic. En aquesta ocasió, el que va ser considerat rei de la 'road movie' aïlla l'acció en un escenari únic. Es tracta del jardí d'un 'chateau' parisenc, en què una dona li explica a un home les trobades eròtiques de la seva vida i ell li parla a ella de les seves visites a Aranjuez  i d'aus i arbres i Wenders, mentrestant, ho captura tot en 3D (¿quin sentit té rodar una conversa en aquest format?). Si el soporífer resultat s'acosta perillosament a una paròdia del cine d'art i assaig és en bona mesura culpa de l'austríac Peter Handke, autor de l'obra homònima en què la pel·lícula es basa (és la cinquena vegada que Wenders col·labora amb ell) i, per tant, dels diàlegs barrocs, empolainats i fàtuament lírics que la carreguen.