Un oasi tropical al polígon industrial

Fa 20 anys s’havia de travessar el Poblenou, deixant enrere fàbriques tancades i carrers foscos, per arribar al Garatge Club, un local allunyat de la civilització on grups marginals nord-americans et feien partícip d’una cultura underground. El 2016, la sensació és similar al travessar una avinguda de fàbriques i magatzems que s’eternitza al final de l’Hospitalet de Llobregat. Quan et veus a un pas de la fi del món, intimidat per la més absoluta foscor, uns focus anuncien vida nocturna enmig del no res.

Estem al carrer de l’Energia de Cornellà de Llobregat. Són les tres de la matinada i l’espès bigoti del paio del guarda-roba genera la il·lusió d’estar en una cantina mexicana. De l’interior n’emergeix una captivadora bachata. Dins, la decoració amb palmeres, carrassos de raïm gegants i murs emblanquinats imita el pati de la discoteca d’algun país llatinoamericà. Una altra il·lusió òptica. No estem a l’aire lliure, sinó en una nau industrial reconvertida en discoteca llatina. Calor, calor.

Mambo Disco Show és un oasi tropical al polígon industrial. Té dos pisos. Si a sota hi canta Marc Anthony, a dalt ho fa Pitbull. Si a sota hi sona bachata, a dalt hi mana el reggaeton. Si a sota hi coregen «¿cómo serás tú haciendo el amor? ¿cómo serás tú desnudándote?», a dalt s’hi diuen refranys picants sobre galls i gallines. En tots dos hi ha parelles ballant agafades, pràctica gairebé extingida als clubs occidentals.

FRATERNITATS BOLIVIANES

Aquest divendres hi actua el cantant argentí de cúmbia Diego Ríos. El concert té patrocinadors d’allò més variat: des d’una clínica dental fins a una agència de viatges. Un punt de venda d’entrades anticipades és el restaurant El Quebracho. Els bolivians tripliquen la suma de peruans, equatorians i argentins. Molts han comprat les entrades en grups o fraternitats per tenir descompte. Si algú compleix anys aquesta nit, entra gratis. Estratègies per gratificar i fidelitzar un públic que s’hi sent com a casa ballant cançons que els acosten als seus països d'origen.

L'estrella s'endarrerirà 40 minuts, però el públic està entretingut amb la música i la beguda. Com s'estila a Colòmbia i altres països del con sud, la gent s'acomoda en tamborets al voltant de taules altes, compra una ampolla de licor (avui arrasa el Johnny Walker), el submergeix en una glaçonera i se'l va servint sol o amb algun refresc (avui domina la beguda energètica Rockstar). Així, només s'ha d'anar a la barra quan s'acaba el gel. Un detall: les cambreres entren i surten de la barra a través d'una escala de piscina.

A l'escenari també s'hi arriba per una escala de piscina. I per fi apareix Diego Ríos. Pantalons, samarreta i jaqueta negres, crucifix daurat i aquella blanquíssima calba tatuada pel clatell. No és la imatge que un associa a un ídol de la cúmbia romàntica, però és la seva. Una dona dorm amb el cap sobre la barra. Una altra pateix una lipotímia. Les que poden pugen al tamboret sense fer cas de les ordres dels segurates. És Diego Ríos en carn i os i són gairebé les quatre de la matinada.

DOS BALLARINS I CAP MÚSIC

«¡Un moment, un moment!», exclama Diego Ríos. Dos homes l’increpen mostrant-li el dit que més ofèn. «¿Quin és el problema?», pregunta. Es queixen que no porta ni un bateria. De fet, no hi ha ni un músic en escena, encara que acostuma a actuar amb una gran banda. El preu de l’entrada, 15 euros, donava una pista, però el format veu en directe i música des del portàtil no els convenç. El cantant els diu: «Si no les agrada el xou, Áxel els tornarà els diners». I assenyala el propietari de la disco.

Les cada vegada més abundants actuacions que organitzen empresaris llatinoamericans per a la seva comunitat són un exemple de transparència. Als cartells hi ha números de telèfon als quals es pot trucar per comprar les entrades. No són de call centers, sinó que són els mòbils dels organitzadors, així que si algú té algun problema, ja sap a qui s’ha de dirigir i com.

Notícies relacionades

Com si tal i qual Pascual

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Les protestes no van a més. El concert, sí. Bé, el cartell parla d'únic xou exclusiu; no, de concert. I únic és el parell de ballarins que ha aportat la discoteca al xou exclusiu de Ríos: ella porta un bodi negre; ell, un armari de músculs, només porta pantalons, llacet i boina. Quan Diego Ríos enllaça les seves composicions més apassionades l’eufòria es desferma. Si tú te vas, Estúpida frase, Déjate amar i Falsas mentiras no són qualsevol cosa. Estan aferrades a aquell romanticisme tòpic que considera la dona la raó de tots els mals i els plaers, però denoten un olfacte incontestable per a les tornades. Cúmbia salsera de primera.

Són les 4.33, però encara queda molta nit per disfrutar al carrer de l’Energia de Cornellà. Quan, ja a manera de comiat, Diego Ríos repeteix la molt irresistible Déjate amar, no hi ha ni rastre dels dos espectadors indignats.