'Scaramouche' afila l'espasa al Victòria

Després d’un mes d’intensos assajos a l’IES Fort Pius de l’Eixample, l’equip de Scaramouche posa a prova al Victòria aquest clàssic de capa i espasa ambientat en les albors de la Revolució francesa. La nova aposta de Dagoll Dagom després de l’exitosa reposició de Mar i cel torna a reunir Joan Lluís Bozzo, director escènic i autor del llibret, amb el compositor Albert Guinovart en una adaptació lliure de la novel·la homònima de Rafael Sabatini i del film de George Sidney del 1952.

A manera d’aperitiu de cara a l’estrena del dia 23, la companyia ha fet algun assaig obert als mitjans de comunicació, sense vestuari ni maquillatge. A falta de polir les difícils accions d’esgrima, el musical va per bon camí. 

Visió impactant

És difícil explicar l’emoció que produeix el so metàl·lic de les espases. El seu maneig i les lluites en escena són un element imprescindible en aquesta ambiciosa producció, amb un pressupost pròxim a 800.000 euros, en què intervenen 18 actors, 10 músics capitanejats per Joan Vives i 10 tècnics.

Però el primer que impacta a l’entrar al Victòria és la impressionant escenografia d’Alfons Flores: un espai enorme que reprodueix tant les estances d’un palau com una plaça o un teatre, amb ascensors i sistemes que permeten ocultar elements tant al sostre com sota terra, ideal per a les escenes d’acció.

El contrast entre l’ambient pompós en què es movia la noblesa de finals del segle XVIII i els carrers de París poc abans de la Revolució francesa queda patent en una de les escenes. El poble reclama justícia i menjar mentre un grup de nobles, aliens al bullici, comparteixen àpats en un palau. La taula està  presidida pel Marquès d’Echalonne (Ivan Labanda), principal enemic de Scaramouche (Toni Vinyals), heroi popular emmascarat i autor de pamflets revolucionaris. L’única que no li riu les gràcies al marquès és Olympia (Ana San Martín), la seva promesa. La seva relació és un dels punts forts d’aquesta obra en què, a més d’aventures i acció, hi ha amor. 

En un altre número, més alegre i multitudinari, assistim a l’arribada de la revolució. Però no el gran moment històric del 1789, sinó el cataclisme que causa l’arribada a París de Camil·la, un murri personatge interpretat per Mireia Mambo en el rol d’estrella d’una companyia teatral de qui el marquès queda enamorat.

«Fins ara havíem assajat sense l’escenografia definitiva i era fàcil interpretar imaginant-nos elements que no teníem. Ara estem en un moment traumàtic d’adaptació al decorat i vestuari definitius», explica Bozzo, ànima de Dagoll Dagom al costat d’Anna Rosa Cisquella i Miquel Peirel. L’espasí dels actors és d’alumini i ve de França, la terra de Scaramouche. Al xocar sona igual que les espases de les pel·lícules de mosqueters. Com aquelles, no talla i és lleugera i excel·lent per clavar estocades i esquivar cops. «El soroll de les espases és atractiu però l’esgrima té el seu risc –admet Bozzo–. Pots ferir algú o treure-li un ull». Tots els moviments han sigut mesurats al mil·límetre per Jesús Esperanza, campió d’esgrima.

Repte per als artistes

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va quedar clar en la petita demostració que van fer Labanda i Vinyals del seu duel, punt culminant del muntatge, encara per polir. Moure un espasí de 700 grams és un espectacle per a la vista, però suposa un enorme repte per als artistes. Que l’hi preguntin a Ana San Martín, a qui se li va dislocar l’espatlla dreta durant els assajos i porta un aparent suport ortopèdic per evitar lesions. 

A l’hora de valorar la inversió de 800.000 euros que suposa Scaramocuhe, Cisquella comenta: «És car i no ho és, depèn de com es miri. Aquí hi treballen moltes persones. A més, per dotar de més força alguns passatges, la música es reforçarà amb una gravació de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida». Sona a musical de pel·lícula.