El mort, mort queda

Al nacionalisme, com a tota ideologia essencialista, el disgusten els matisos i les mitges tintes: s’és o no s’és, tertium non datur. I quan aquesta frontera discriminatòria defineix els territoris impalpables de l’ells i el nosaltres, la societat on ocorre es corromp moralment. Aquesta adulteració de la vida veïnal i familiar la va retratar amb coratge ètic i encert literari Fernando Aramburu als contes de Los peces de la amargura (2006) i la metaficció Años lentos (2012), però era evident que, tot i ser esplèndids, constituïen aproximacions a aquesta obra major que és Patria.

    La novel·la penetra a les entranyes tumorals de la societat basca, en l’acció corrosiva del fanatisme, en la seva capacitat per destruir el pensament racional i desfer el vincle més robust d’amistat; furga en l’esgarrifós dogmatisme que reclama submissió i sang, en l’esquerda movedissa que divideix i fractura una comunitat, en l’exercici inhibitori d’una maldat consentida, en la complicitat del silenci. 

TOTES LES POSICIONS / Aramburu no ha volgut deixar fora del seu focus cap posició (d’aquí ve el proteisme col·loquial del seu narrador, que assumeix totes les veus) ni cap aspecte d’aquesta societat malalta, i per això hi són els capellans que mel·lífluament van encoratjar els crims, les herriko tabernes com a clubs de promoció de la violència abertzale, el rebuig pervers dels familiars de víctimes, igual que els policies xulescos, les tortures a la caserna d’Intxaurrondo i els efectes de la política penitenciària de dispersió geogràfica. I fins i tot sent fidel a aquest complex embull de circumstàncies, la novel·la defuig l’equidistància i distingeix amb claredat entre victimaris i víctimes, entre qui detona els explosius i qui ha perdut la vida fent la compra a Hipercor.

    Per oferir aquest panòptic novel·lesc, Aramburu ha centrat el seu relat en dues famílies, la de Bittori i Txato, i la de Miren i Joxian, unides per una amistat antiga que s’erosiona quan apareixen rumors i pintades que acusen el Txato de traïdor. Que el motiu sigui no pagar a ETA l’impost revolucionari i que tot sigui un malentès a penes és una ironia sinistra. Des del principi sabem que Txato va ser assassinat i que la seva dona Bittori i els seus fills Xabier i Nerea van haver de marxar del poble com si, en lloc de víctimes, fossin reus d’algun ignot delicte. Miren va radicalitzar les seves conviccions abertzales des que el seu fill Xose Mari va ingressar a ETA, mentre que Joxian, paralitzat per la covardia, no gosa discrepar de la pressió que pateix el seu amic Txato. Els seus altres fills, no obstant, Gorka i l’admirable Arantxa, han aconseguit desprendre’s de les cadenes de fanatisme matern i de la mansuetud del seu pare i no vacil·len a qualificar de criminals els que, com el seu germà, han sembrat de cadàvers la suposada lluita per Euskal Herria.

 

Notícies relacionades

Fernando Aramburu: "No he escrit 'Patria' per jutjar ningú"

Els millors llibres del 2016: l'any de 'Patria'

PASSAT I PRESENT / Tot això ho sabem en els breus capítols que alternen escenes del passat i del present, quan ETA ja ha anunciat l’abandonament de les armes i Bittori ha decidit tornar a la seva casa de sempre, al poble d’on la van expulsar, i exigir per carta a Xose Mari, a la presó i membre del comando que va matar el seu marit, que li demani perdó. Només això, perdó, per morir en pau.

    Aramburu ha fet el que ningú s’havia atrevit a fer encara: una novel·la sobre les víctimes sense concessions ni reserves.