Antonio de la Torre: "La humilitat i el treball m'han portat fins aquí"

Amb 18 anys va viatjar de la seva Màlaga natal a Madrid per estudiar Periodisme, carrera que va arribar a exercir (són impagables les seves batalletes de reporter) i a la qual segueix guardant respecte i estima. Però el destí li tenia preparada una altra professió: actor. 'AzulOscuroCasiNegro' (amb la qual va conquistar el Goya a millor actor de repartiment) el va catapultar ja fa una dècada. Ha sigut gras, caníbal i noi Almodóvar. Ha treballat amb directors indies (Juan Cavestany) i amb directors 'major' (Álex de la Iglesia). Als seus 48 anys, Antonio de la Torre s’ha convertit en un imprescindible del cine espanyol. Actor hiperdotat, aquest any protagonitza dos thrillers que són pur múscul: 'Tarde para la ira' i 'Que Dios nos perdone'. El primer és el debut en la direcció de Raúl Arévalo i s’estrena avui. És una història de venjança ubicada en bars, gimnasos i carreteres cutres de l’extraradi de Madrid. No falla res a la pel·lícula. Tampoc a 'Que Dios nos perdone', amb la qual el director Rodrigo Sorogoyen competirà al festival de Sant Sebastià. En aquest últim film, De la Torre es posa en la pell d’un membre (tartamut) de la policia científica que busca un assassí en sèrie. L’actor malagueny, que acaba de ser pare per segona vegada, es posa a riure quan li pregunten si és l’home de l’any. «Sí, és clar, el país està paralitzat. A Espanya hi ha dos fets. Mariano Rajoy no és president i jo sóc el millor actor en funcions», diu fent broma.

Una carrera com la seva, ¿es planifica o és qüestió de sort? Tinc la sort que m'ofereixin bons projectes. En el cas de 'Tarde para la ira' vaig dir que sí fa vuit anys.

¿Per què? ¿Per la seva amistat amb Raúl Arévalo? ¿Pel guió? Per tot. Quan vam coincidir a 'AzulOscuroCasiNegro' em va començar a parlar de 'Tarde para la ira'. I allà vaig saber que la faria. En el cas de 'Que Dios nos perdone', és un paper fotut. Vaig trigar molt a decidir-m'hi, però vaig conèixer el portaveu de la federació espanyola de la tartamudesa i el van contractar perquè fos el meu assessor. I allà m'hi vaig llançar. També vaig demanar conèixer polis de Científica. Sóc molt pesat. M'agrada més un assessor que a un tonto dos pals. Però, vaja, no era conscient de la magnitud de les dues pel·lícules.

S’ha convertit en un intèrpret colossal. Doncs no sé què dir a això. Sóc conscient que em truquen, estic creixent i treballo bastant. Però tinc clar que el que m’ha portat fins aquí ha sigut la humilitat i el treball. No vull perdre les dues coses. Semblo Simeone, amb això de partit a partit. Però de veritat que no és falsa modèstia. A més, en aquest món se’t valora pel teu últim treball. Mira si no Robert De Niro. A veure què passa demà. Tot això se n’anirà amb el vent, però de moment ho disfruto.

Els dos thrillers són molt hispans. Molt castissos. Però es poden veure i entendre perfectament a França o als Estats Units. Per mi, aquesta és la mare dels ous. Aquest és el valor del cine, fer una cosa universal. El director Manuel Martín Cuenca sol dir que amb una bona pel·lícula aprens més d’un país que en molts noticiaris. Expliquem les nostres coses, el que sabem explicar.

¿Espera rebre algun Goya? [té vuit nominacions i un premi] Bé, si m’aconsegueix una entrada, vaig a la gala [rialles].

Fa anys va confessar en aquestes mateixes pàgines que anava a una psicòloga. ¿Tenir dos nens o el fet de treballar tant fa que ja no la necessiti? Sense defugir la pregunta diré que em sembla una frivolitat dir que el cine és la meva teràpia. El cine és una cosa, i la vida, una altra. Encara que sóc partidari que les escoles incorporin una assignatura d’interpretació o autoconeixement. Respecte als nens, són ells els que et posen en el lloc que et correspon: cuidador. Et treuen moltes tonteries. 

Vostè és una persona molt propera. També és molt actiu a Twitter. ¿Com porta la popularitat? Facebook el vaig haver de tancar. Perquè perdia moltíssim temps. Em passava una hora cada dia dedicant-me a xafardejar per veure la vida d’uns i altres. A més a més, m’hi entrava un professor per fer una xerrada, o un curtmetratgista per proposar-me algun projecte... No podia atendre tanta gent ni tantes peticions.

Notícies relacionades

El cine espanyol aposta pel 'thriller'

Barcelona, capital de la innovació social

Doncs a Twitter piula molt. Crec que la batalla de la informació encara s’ha de lliurar. Hi ha una autèntica escabetxada als mitjans de comunicació.

¿Encara té cor de periodista? La meva primera feina va ser l’estiu de 1989 al Diario Sur de Màlaga. Vaig fer de tot, des d’una roda de premsa dels comerciants de sabates fins a grans cròniques de la fira. Després vaig ser corresponsal d’El Independiente a Màlaga i allà vaig cobrir un tema guapo. La meva fita. Em van donar la portada. Ni mòbils ni hòsties. La crònica la vaig escriure amb boli i vaig trucar a la redacció per dictar-la. Aquestes són les meves batalletes. Ja estic en mode avi.