Mark Osborne: "Abans que res, volia protegir el llibre de Saint-Exupéry"

Després de ser nominat a l’Oscar pel curtmetratge MORE, el director d’animació Mark Osborne es va encarregar de tota mena de projectes, incloent-hi Bob Esponja, la pel·lícula i Kung Fu Panda. Ara acaba d’estrenar a les nostres sales una delicada adaptació del clàssic El petit príncep.

–El llibre d’Antoine de Saint-Exupéry és sagrat per als seus fans, que són legió. ¿Això imposava? 

–És per aquest motiu que en un primer moment vaig dir que no, i vaig seguir amb altres històries. Però després vaig veure la pel·lícula com una oportunitat de rendir-li homenatge i acostar l’obra a un nou públic.

–En certa manera, la pel·lícula expandeix la història original. 

–No, no és una expansió. A vegades la gent ho veu així i, la veritat, no ho entenc; crec que s’ha malentès. En realitat, la meva idea era envoltar la història original d’una història addicional [la d’Aviador] que parlés del poder del llibre sobre altres. I abans que res, es tractava de protegir el llibre de Saint-Exupéry.

–Aquesta doble narrativa pot recordar en certa manera La princesa promesa.

–Hi ha bastantes adaptacions amb aquesta estructura. M’agrada la pel·lícula de Rob Reiner, però la que més em va influir va ser Adaptation (El lladre d’orquídies), en què Charlie Kaufman va convertir l’adaptació d’un llibre en una història sobre l’acte i les dificultats d’adaptar.

 –¿Des del principi va estar clar que la història original es faria en stop motion

–No, en realitat no. No va ser fàcil arribar a aquesta divisió. Per descomptat, segons la meva opinió la infografia no podia reflectir la poesia del llibre. Al final es va decidir usar-la només per a la història, diguem-ne, més gran.

–Fins i tot en la seva part infogràfica, la pel·lícula resulta de totes maneres inusual. No hi ha acudits postmoderns ni gruixuts, el ritme és mesurat, es busca el lirisme... 

–Sempre vaig voler que fos així. El llibre sembla simple, però, en realitat, està carregat de capes. Era important actuar de la mateixa manera que Saint-Exupéry i fer una cosa que servís per als nens, però a la vegada ressonés de forma inesperada entre els adults. 

–La música hi té un paper important. ¿Va triar personalment el trio guanyador format per Hans Zimmer, Richard Harvey i la cantant Camille? 

–Sí, jo em vaig acostar a Zimmer, a qui admiro profundament. I li vaig dir: «No tinc ni idea de què fer amb la música». Ell també era molt fan del llibre i volia protegir-lo, així que va decidir unir-se a Harvey i Camille per crear música molt lírica.

–¿Va tenir en compte les adaptacions anteriors del llibre? ¿En té alguna en gran estima? 

–He vist uns quants cops el musical de Stanley Donen de 1974 [El petit príncep]; aquella estava en el meu radar. El fet que ja hi hagués altres versions només m’animava a fer alguna cosa diferent amb el llibre, a no quedar-nos en la seva mera adaptació.

–En la versió de Donen, El Zorro era Gene Wilder. 

–Per mi va ser una de les seves millors interpretacions, si no la millor, juntament amb la de Willy Wonka. L’adaptació és molt boja i Wilder va abordar el paper des del cor. He sentoit molt la seva mort.

–¿Quant deu la seva carrera professional al curtmetratge MORE (1998), nominat a l’Oscar i premiat al festival de Sundance?

–Tot, clarament. Encara rebo un munt de correus electrònics que fan referència al curt... Segons sembla, anima altres persones a dedicar-se a l’animació. Últimament, molts m’escriuen per dir-me que la música de MORE [Elegia, de New Order] sona també a la sèrie Stranger things.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

–Sembla canviar de sensibilitat entre un projecte i un altre amb gust:  El petit príncep té poc de l’èpica de Kung Fu Panda o el frenesí de Kung Fu Panda Bob Esponja, la pel·lícula

–És refrescant fer projectes diferents. Crec fermament en la possibilitat de l’animació de ser moltes coses i anar en una sèrie de direccions diferents; intento fer coses que ningú hagi vist.