Vallcarca en festa, Vallcarca en guerra

Hi ha dues maneres de celebrar una festa major: programar actes perquè el veïnat oblidi les males estones de l’any o fer d’aquests actes un espai on exposar i compartir preocupacions per encarar el nou amb forces renovades. A Vallcarca els agrada molt la festa, però saben que estan en un moment crucial, lluitant per salvar el seu barri d’un procés de transformació urbanística que el desfiguraria completament. Per això les festes alternatives del cap de setmana van ser aparador de les seves lluites.

Segons per on passegis, Vallcarca sembla el Bronx dels 70. És un barri ple de solars i edificis vells que es debaten entre l’abandonament i la rehabilitació col·lectiva. Un escarabat gegant amb la cara del constructor i expresident del Barça Josep Lluís Núñez puja per una paret. És el grafit estrella del mes. Al mur que serveix de fons a l’escenari de les Festes Llibertàries de Vallcarca n’hi ha un altre que recorda els 43 estudiants mexicans desapareguts a Ayotzinapa.

Dos trios en dues places

Som a la plaça d’Uri Caballero. L’anomenen la petanca perquè hi ha dues pistes per practicar aquest esport. Tot i així, una placa reivindica aquest «patriota de Vallcarca» desaparegut el 2013 que també va ser guitarrista dels Surfing Sirles. A l’escenari, d’un pam d’altura, actua el jove trio de Sant Feliu de Guíxols Please Wait. Mentre bramen la seva angoixa posthardcore, una lona gegant exposa tres lemes: Vallcarca resisteix, Construïm Vallcarca i Impulsem el Pla Popular. Qui busqui informació sobre el pla trobarà tríptics i mapes al costat de la barra.

Uns metres més amunt, passat l’hort comunitari autogestionat pels veïns, hi ha la plaça de la Farigola. El mur d’una casa mig derruïda aguanta només per sostenir una pintada en record, també, de Caballero. Aquí l’escenari té un metre d’altura. Un altre trio més foguejat versiona grups dels 70. Els gossos es persegueixen amb bogeria mentre la banda toca Paranoid, de Black Sabbath. Una família que viu en una planta baixa treu les cadires al carrer. Un turista amb impecable camisa blanca intenta conversar amb dues noies locals. Tot li sembla amazing.

L’estigmatització mediàtica intenta fer imaginar que aquest tipus de festes són un viver de gent perillosa. Res més lluny de la realitat. Entre el públic hi ha veïns del barri, llatins i asiàtics. I, sobretot, adolescents que no se senten intimidades en una festa de barri on et serveix cervesa un cambrer amb rastes i es ven literatura política. A cada plaça hi ha cartells. Uns reclamen un institut per al barri. Altres anuncien grups de criança compartida. La majoria denuncien la violència masclista i donen consells en cas d’agressió. «Si no saps què fer dirigeix-te a la barra», diu un. Cambrers i cambreres vetllen per la teva seguretat.

Notícies relacionades

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Orfebre de tècniques mil·lenàries

 De tornada a la petanca, el grup Rush Hour modernitza el repertori de hits de revetlla amb clàssics del segle XXI: de Daft Punk, Maroon 5... Però encara falta el millor: Les Cruet. Laura Crehuet sintetitza en la seva veu aspra, amarga, vitalista i atrevida el sentit mateix de les lluites. «Si li espantés el futur, no ho faria. Per tant, no el tem. Caminant descalç, xiulant, creuant la ciutat. Amb el cap ben alt, sense fre o fent-ho veure», brama a Creure. I ara mateix ningú a Catalunya brama amb tanta convicció com ella.

Moisès contra Núñez

«És un plaer tocar a la plaça del nostre estimat Uri», diu la cantant. «Toquem amb el seu amplificador. Mai el va acabar de pagar i ens el vam quedar». Ha sortit a escena amb sabatilles d’estar per casa, però el seu cançoner desesperat i esperançador estremeix els pilars del pont de Vallcarca i reforça la intenció del cartell d’aquestes festes llibertàries. En aquest cartell, Moisès amenaça Núñez de clavar-li un cop amb les taules dels 10 manaments; de fet, són les taules del Pla Popular. La frase diu: «La lluita per un barri que es convertí en llegenda bíblica». Altres festes majors són possibles.