Pierre Lemaitre: "Les novel·les policíaques agraden perquè hi ha un culpable a qui apuntar"

Arran de l’èxit d’Ens veurem allà dalt, premi Goncourt 2013, el guardó més prestigiós de les lletres franceses, Pierre Lemaitre (París, 1951) torna a la novel·la negra. Tres dies i una vida (Bromera / Salamandra) és la història d’Antoine, un xaval que es juga el seu destí quan, en un sobtat atac d’ira, mata un altre nen. Un opressiu ambient de poble de províncies acompanya tota la trama. «La meva feina és aconseguir que el lector estigui malament a gust. Reconec que em guanyo la vida així», confessa Lemaitre durant aquesta entrevista, celebrada en un cafè pròxim al seu apartament parisenc de Montmartre. La conversa comença amb una queixa: «No m’agrada la portada de l’edició espanyola».

–El que recorre tota la novel·la és el pes de la culpa, un tema moral. 

–Això indica que és més una novel·la negra que una novel·la policíaca. Coneixem des del principi l’autor del crim, que en realitat és més aviat un accident perquè no hi ha premeditació. No hi ha cap misteri, així que per mantenir el lector expectant vaig haver de buscar un misteri secundari: ¿serà detingut o no? Això va ser divertit des del punt de vista de la construcció de la novel·la. Vaig intentar explicar la història d’un crim en què no hi ha criminal per concentrar-me en una pregunta: ¿i ara què faig?

–I aquest error marca la trajectòria vital del protagonista de Tres dies i una vida, 

–Com diu Antonio Muñoz Molina, les coses fonamentals es produeixen en qüestió de segons, són les més inesperades i, al mateix temps, també les més estructurals. Aquest micromoment em fascina. Intentem controlar la nostra existència, reflexionar sobre les nostres decisions, però els esdeveniments més importants són precisament els més sobtats.

–Per moments, el seu relat sembla tret d’una pàgina de successos. 

–No em vaig basar en cap succés en particular, sinó en diversos. Per començar, crim i nen no casen perquè la infància s’associa a la innocència i a la ingenuïtat i sempre ens xoca que un nen mati algú. És un oxímoron, una contradicció interna, i un novel·lista de gènere negre sempre es fixa en situacions que tradueixen una contradicció violenta. No es fa una bona novel·la amb situacions normals.

–La responsabilitat és un tema recurrent a les seves novel·les. 

–Scott Fitzgerald pensava que un novel·lista és un paio que té dues o tres coses a dir i que intenta, llibre rere llibre, dir-les de la millor manera possible. Per Patrick Modiano és la memòria. En el meu cas, és la responsabilitat moral de l’individu. A risc de ser provocador, diré que segons la meva opinió els millors escriptors són els que han escrit sempre el mateix llibre.

–¿I quins altres elements es repeteixen en Lemaitre?

–El determinisme social. Crec fermament en el que diu Jean-Paul Sartre: «Sóc el que jo he fet del que han fet de mi». Antoine té una part de llibertat i el lector decidirà si la utilitza bé o malament. El seu retrat és ambivalent. Hi ha tantes raons per pensar que té raó com per pensar que s’equivoca. En el fons, tots som capaços del pitjor i del millor.

–Vostè també té una visió particular sobre la sexualitat. 

–La meva hipòtesi és que la sexualitat és un ansiolític. Considero que per a alguns homes, i Antoine n’és un, la sexualitat és un medicament contra l’angoixa. Quan el medicament ja no té efecte perquè el personatge es veu atrapat per la seva història, llavors canvia de fàrmac i passa de la dona medecina a la dona verí.

–L’acusen que en els seus llibres no hi ha mares bones. ¿Com era la seva? 

–Tòxica.

–¿Utilitza les novel·les per venjar-se d’ella? 

–No, no em venjo de la meva mare. Faig com tots els escriptors, em valc de la literatura per reflexionar sobre el que m’ha passat. Però és veritat l’acusació. Jo acostumo a dir que hi ha mares bones, però s’han de buscar. En el cas d’Antoine, la seva mare és molt absorbent però el protegeix fins al final.

–Una mare absorbent, un pare absent. Sembla un quadro freudià. 

–Volia que el retrat del protagonista fos el d’un noi una mica aïllat, sense habilitats socials. Això sobrevola tota la novel·la. Està en una recerca permanent d’un pare. Probablement, amb un pare el risc de la tragèdia hauria sigut menor.

–A Tres dies i una vida

–Per redimir-nos. Si no trobes un responsable és que el responsable ets tu.

–Tornem al tema de la responsabilitat. Per descomptat. És un dels motors de la novel·la policíaca. ¿Per què a la gent li agraden les novel·les policíaques? 

–Una de les raons és que hi ha un culpable a qui apuntar, castigarlo per alguna cosa que un mateix seria capaç de fer. És pràctic, allibera. A l’ésser humà no li agrada sentir-se culpable.

Notícies relacionades

Un Lemaitre breu

Pierre Lemaitre: "Com a crim, la guerra del 14 és insuperable"

–I un altre tema recurrent, el de la por.

– L’escriptura és l’últim espai de què disposem per construir la reflexió i la cultura, l’únic antídot contra la por atàvica a l’altre. Per no ser irracionals, ens fan falta eines intel·lectuals. Fixi’s en Marine Le Pen, el seu negoci és la por. La gent acaba creient que si s’expulsa un immigrant sirià trobarà feina. És completament irracional, però en canvi funciona. L’arribada de Marine Le Pen és un drama cultural abans de ser un drama polític. El problema és que als joves els falta cultura, si no, recordarien l’ascens del feixisme el 1930 a França. Però és culpa de la nostra generació, que ha tret la filosofia i la història de l’institut, i amb aquesta decisió hem creat una generació de joves sense memòria. El drama dels nostres fills és que no tenen cultura, el dels seus pares és que no han tingut intel·ligència. Una tragèdia.