'Tan poca vida': la improbable bellesa del dolor

Poques novel·les arribaran, en el que resta d’any, precedides per tant soroll com 'Tan poca vida', d’Hanya Yanagihara (Los Angeles, 1975). Va ser la gran revelació de la narrativa nord-americana el 2015: finalista de tots els premis, cap de llista de tota la premsa, va tenir fins i tot violents detractors que van multiplicar l’estrèpit.

 

 L’arrencada ens proposa seguir el desenvolupament de l’amistat, al llarg de gairebé tres dècades, de quatre homes que van coincidir per atzar, a la universitat: Malcom, arquitecte amb pretensions artístiques; Willem, que aviat passarà de cambrer a actor de primeríssima fila; Jude, advocat que aconsegueix aviat l’èxit professional; JB, artista que pinta quadros basats en retrats fotogràfics dels seus tres amics. Estem a Nova York i els personatges usen mòbils, però la història sembla transcórrer en una espècie de bombolla mancada de concrecions temporals i geogràfiques.

   

 Tant el to com el rumb aparent de la novel·la canvien quan descobrim que Jude s’autolesiona amb freqüència i, poc després, sabem que aquest comportament té el seu origen en els maltractaments soferts en la infància. A partir d’aquí, JB i Malcom es desdibuixen, Willem es manté com a comparsa i Jude accedeix a un primer pla del qual es negarà a desaparèixer. La novel·la avança a partir de llavors per mitjà de flashbacks que ens van revelant els secrets terribles del seu passat. No poder nomenar aquí aquests secrets dificulta només en part el comentari. De sobte, deixem de parlar d’amistat i creixement, d’ambicions i èxits, i ens centrem en els abusos o, més ben dit, en les seves dramàtiques conseqüències. El text busca la seva excel·lència com a tractat sobre el dolor; conté paràgrafs, pàgines senceres, que indaguen en aquest aspecte i, lluny de provocar la previsible repulsió, aconsegueixen fascinar el lector i entreveure fins i tot la bellesa en l’aberració.

ALGUNES IMPERFECCIONS

Els èxits s’imposen a certes imperfeccions que no podem deixar de mencionar. Fins i tot els seus principals defensors es van veure obligats a assenyalar errors gramaticals de cert calibre i, sobretot, alguns detalls que resten versemblança a la història: sembla impossible que Jude només trobés en la seva infància éssers absolutament abjectes, sense excepció de cap classe, i que, en l’edat adulta, visqui sol envoltat d’éssers angelicals. S’entén que Yanagihara buscava en aquests extrems un contrallum que ressaltés el drama del protagonista, però la credibilitat de la història paga un peatge per això. També provoca certa desconfiança que els quatre protagonistes aconsegueixin l’èxit gairebé per obligació. I es podria discutir el to axiomàtic amb què Yanagihara presenta l’evolució moral dels seus personatges: et maltracten, ergo maltractes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

Algunes d’aquestes imperfeccions serien suficients per engegar a rodar novel·les menys meritòries, però Tan poca vida sobreviu als seus errors precisament perquè està viva, conté un nucli de veracitat, d’autèntica indagació literària, una exploració fascinant d’un dolor una mica narcís. Potser per això l’edició espanyola llueix a la seva portada la mateixa imatge que l’americana, una fotografia en què un home exhibeix el que semblaria una ganyota de dolor, si no fos perquè pertany a una sèrie del fotògraf Peter Hujar sobre l’amor i la luxúria i es diu Orgasmic man.