David Marks, el 'beach boy' perdut

David Marks (68 anys) no ha deixat de tocar en les últimes dècades, però és conegut entre els aficionats al pop, sobretot, pel que va fer entre els 13 i els 15 anys: tocar la guitarra rítmica i cantar en un petit grup amb el nom de The Beach Boys. 

Era veí de la família Wilson, de la qual es va convertir en gairebé un membre més amb 7 anys. «Era a casa seva gairebé cada dia», explica per telèfon. «Recordo que era una família molt musical. Els diumenges, jo m’asseia al jardí i tots cantaven al meu voltant». Dels tres germans Wilson, Carl era el seu millor aliat, per proximitat d’edat i perquè un dia van decidir aprendre a tocar la guitarra junts. Carl tenia 12 anys; David, només 10.

Les classes de John Maus (després conegut com el John Walker de The Walker Brothers) eren bones i van néixer dos grans guitarristes. «No ho fèiem malament, perquè un dia Brian ens va sentir tocar i va pensar a incorporar les nostres guitarres elèctriques a unes cançons que estava component». De la combinació de les complexes harmonies de Brian amb aquestes guitarres va sorgir el so Beach Boys més clàssic. La resta és història. En el cas de Marks, escrita, una mica injustament, en minúscula i a peu de pàgina. Pot ser que no estigués a 'Petsounds', però va cantar i va tocar la guitarra rítmica en els seus quatre primers discos, clàssics desenfadats i ingenus de l’època en què Brian Wilson encara no havia deixat anar el seu vessant experimental.

EL TREBALL DUR DEL POP

La carrera de Marks a la banda va ser fugaç però intensa. Era un treball dur, encara que la música (banda sonora de la febre surf de l’època a Califòrnia) sonés lleugera. Murry Wilson, pare dels Wilson i primer mànager del grup, va explotar a consciència el talent dels seus fills, el seu nebot Mike Love, David Marks i Al Jardine: «Vam començar tocant al col·legi i pel barri, però així queMurry va arribar a un acord amb el segell Capitol, el ritme es va accelerar molt. Eren moltes gires. I érem molt joves».

Ara els grups poden desaparèixer quatre anys sense que passi res. «A nosaltres, en canvi, ens demanaven dos discos cada any. Al final fèiem cançons gairebé de qualsevol tonteria. Però Brian feia bones cançons amb el que fos». Entre les seves peces favorites, 'Surfin’ U.S.A'. i «molts instrumentals del segon disc». També confessa debilitat per 'Kokomo', encara que ell no estigués a la banda als anys 80.

 

DESPRÉS DE LA GLORIA

«Malgrat tot el que s’ha dit, no hem estat lluny els uns dels altres», diu Marks, que va deixar el grup a finals de 1963 per tensions amb Murry Wilson. «No em fa pena. Era jove, havia d’estudiar. I tenia el meu grup: The Marksmen».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquell projecte va ser efímer, com l’exquisida banda 'psych-pop' The Moon. Cansat de l’escena angelina, se’n va anar a Boston per estudiar guitarra clàssica i jazz, i als anys 70 va tocar amb tota classe de músics, incloent-hi el després famós actor Gary Busey. El 1997, va tornar amb els seus vells nois, però ho va deixar dos anys després per una hepatitis C. Va tornar el 2012 per a 'That’s whyGod made the radio' i la gira del 50è aniversari.

Marks diu que vol «seguir aprenent, seguir avançant», però des d’avui s’entrega a la nostàlgia amb una gira espanyola concentrada en el repertori de The Beach Boys i The Marksmen. Material après «a la perfecció», diu, pel grup surf valencià The A-Phonics, el seu suport en el disc de versions 'Back in the garage' i en aquesta gira, a la qual se suma Fernando Pardo de Sex Museum. Dissabte seran al Festisurf de Castell-Platja d’Aro, i diumenge, al Cafè del Teatre de Lleida.