Ramon Rogent, un oblit immerescut

D’ell Alexandre Cirici va dir que era «l’iniciador dels moviments que havien de renovar-ho tot». Joan Ponç el va definir com «un ésser lluminós en una època de tenebres». I un entusiasmat José Ortega y Gasset li va dir: «A la gravetat sempre dramàtica de la forma, vostè hi afegeix l’única raó possible de l’alegria de viure, l’alegria del color». Tot això passava l’any 1943, l’art de la postguerra era això, art de postguerra, i les avantguardes artístiques encara no havien rebrotat (Dau al Set va emergir el 1948).

De forma que la seva diferent manera d’enfocar l’art i la llibertat pedagògica que imposava al seu taller van portar els seus contemporanis a admirar-lo, i porten, ara, la historiadora Glòria Bosch a reivindicar-lo. Va ser un «revulsiu en el món de l’art de després de la guerra» i, també, «la primera porta oberta a l’art contemporani». El personatge és Ramon Rogent (1920-1958), autor oblidat però imprescindible en el context artístic barceloní dels 40 i 50, que va trobar la mort amb 38 anys, quan el seu cotxe es va estavellar camí d’una cita amb Picasso. Va ser el final de la seva vida i del seu reconeixement. Mereix una «reivindicació històrica», prossegueix Bosch, que finalment li brinda la Fundació Vila Casas amb l’exposició Obre les finestres a l’Espai Volart, fins al 18 de desembre. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

VA FASCINAR MIRÓ / És la primera mostra des de la retrospectiva que la Virreina va organitzar el 1984 i aquella va ser la primera que es va celebrar des de la seva mort. Molt poca memòria per a algú que va renovar l’art català dels 40, va exposar al costat de Picasso, Chagall i Dufy i va exercir de mestre amb Joan Ponç, Josep Serra Llimona, Montserrat Gudiol, Luis Marsans... i Josep Roca-Sastre, aquest últim també present a l’exposició per recordar la faceta pedagògica de Rogent: «No emmordassava els seus alumnes amb idees estètiques efímeres ni amb dogmatismes personals; només li interessava l’home que tenia al davant i les seves possibilitats de creació», explicava Joan Perucho, un dels seus grans amics.

A l’autor de Les històries naturals, Rogent li va il·lustrar textos com ho va fer amb Josep Maria Espinàs, David Sanahuja i Julio Garcés. També es va dedicar als decorats teatrals, el cartellisme i els murals: l’últim, el que li va encarregar l’Ajuntament de Barcelona per a una de les seves sales però que va acabar un dels seus alumnes, Bosco Martí, davant la prematura mort de Rogent. Una mort a la qual el poeta Joan Vinyoli li va dedicar uns versos, cosa que ja havia fet abans per a una de les millors peces del malaguanyat creador: La planxadora, que tenia fascinat el mateix Joan Miró.