Alberto Rodríguez: "Els espanyols hem fet un màster en economia submergida"

"Los espías españoles no viajan con pistolas sino con chequera". Aquesta frase, inclosa al guió d''El hombre de las mil caras', defineix a la perfecció la nova pel·lícula d'Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971), que s'estrena divendres als cines i que avui s'ha enfrontat al jurat, la crítica, i el públic de Sant Sebastià. El jurat del festival no gosa fer comentaris. Però la premsa i el públic ja han emès el seu veredicte: aplaudiments. Som davant d'una tensa i irònica cinta l'engranatge de la qual és perfecte malgrat que és molt contundent i ambiciosa. Déu n'hi do narrar un dels episodis més delirants de la història recent d'Espanya: el cas de l'exdirector de la Guàrdia Civil, Luis Roldán (atenció a la feina brillant de l'actor Carlos Santos) i com l'espia Paesa (Eduard Fernández, sempre impecable) es va posar als comandaments d'una operació per entregar el pròfug al Govern.

Fa només quatre dies, Rodríguez (guanyador de 10 premis Goya per 'La isla mínima') desconeixia si Paesa era viu o mort. Divendres, 'Vanity Fair' portava a la seva portada una entrevista amb l'exagent. Sorpresa. "Tot això és molt Paesa. Aparèixer a la revista com si res", somriu el cineasta sevillà.

¿Té curiositat per saber què pensa Paesa de la seva pel·lícula? És clar que en tinc. Encara que fins ahir no sabíem si era viu o mort.

¿Creu que la veurà Roldán, que sí que és viu? Suposo que sí. També em fa curiositat, és clar. Va complir una llarga condemna i va escriure un llibre molt curiós amb Sánchez Dragó, 'La canción de Roldán', en què explicava que la presó li va servir per adquirir tota la cultura que no tenia, per formar-se. El text és interessant i explica coses que no he llegit a cap altre lloc.

No som davant d'un film d'espies convencional. Aquí el que hi ha són tramposos i trilers. El guió ha passat per diverses fases. El primer encàrrec va ser portar a la pantalla la vida de Paesa. Però, al final, ens hem centrat només en el 'cas Roldán'. S'havia de tallar. Si no, era impossible. Paesa era, efectivament, un triler. I també un supervivent. Tenia l'adrenalina del jugador. Va tenir oportunitats per retirar-se, però no.

La seva vida ¿per a quantes pel·lícules hauria donat? Per a una sèrie de televisió llarga i interessant. El que més m'atreia del personatge és que es manté 40 anys guanyant diners i perdent-ne. I és igual qui estigui en el poder, treballa amb qui sigui i a tots els països. És fascinant tot el que va fer, inclòs fundar un banc a Suïssa.

Moltes de les coses que va fer van ser menyspreables. Més que menyspreables, per a mi el que passa és que no entren en la meva lògica d'ésser humà. 

I malgrat tot, l'espectador aconsegueix empatitzar-hi. Això és bo perquè et fa preguntar-te coses. Per això Eduard Fernández és important. És molt difícil aconseguir aquesta empatia amb un personatge gens senzill. Posar-te a la pell d'una persona que fa coses que tu no faries mai. Tota aquesta història va passar al 94, però podria passar demà.

La corrupció està molt vigent. Abans d'escriure el guió, llegint el llibre que Manuel Cerdán va escriure sobre Paesa, havia de parar contínuament per buscar paraules com 'offshore'. No sabia si els paradisos fiscals eren legals o no. Els espanyols hem fet un màster en economia submergida, així que la pel·lícula s'ha anat tornant més actual a mesura que han passat els quatre anys que hem trigat a fer-la, gairebé cinc.

Carlos Santos clava Luis Roldán. Passa el mateix que amb el personatge de Paesa. Part de la ironia que té 'El hombre de las mil caras' és que hi empatitzes pel seu costat humà. L'espectador veu la seva por com a pròfug buscat per la Interpol. A l'hora d'escollir els protagonistes, ens vam plantejar si havíem de trobar actors que s'assemblessin físicament a Paesa i Roldán. Carlos [Santos] era la pitjor elecció perquè és fibrós i té una bona mata de cabells. Però durant les proves ho va fer a la perfecció. I amb Eduard [Fernández], el mateix. Quina capacitat per convertir-se en un triler i jugar amb tothom.

No tot el que veiem és veritat. ¿Com va ser jugar amb fets provats i amb ficció? La fase de documentació va durar moltíssim. Va arribar un moment en què era tan fort el soroll mediàtic del cas i totes les teories posteriors que vam decidir apostar per la ficció. S'avisa en la primera seqüència. Es diu a l'espectador que està basada en fets reals, però que és una ficció.

Vostè insisteix que no és un film polític, però mostra clarament una etapa del PSOE molt turbulenta.  El que vull dir és que no és una pel·lícula contra un partit concret. No m'agradaria que es convertís en una arma llancívola. Crec que hi ha poques cintes d'aquesta mena, mentre que els americans en fan constantment. Com a públic i com a societat tenim la maduresa suficient per veure-les.

¿Pensa que pot molestar algú? Doncs potser sí. Però, com li deia, crec que tenim la maduresa suficient. És el reflex d'un problema que no acabem de solucionar. En tot cas, ni 'El hombre de las mil caras' ni 'La isla mínima' són la crònica d'un país. Les meves pel·lícules responen, simplement, a preguntes que em faig.

Notícies relacionades

El cine espanyol aposta pel 'thriller'

Llum, càmera i corrupció

Durant l'etapa de documentació, ¿va parlar amb policies? No. Sí que ho vaig fer amb periodistes. I amb algun jutge, encara que no en puc dir els noms. El que ens va passar és que ens vam adonar que en aquesta història no podíem abraçar-ho tot. Ni tampoc saber-ho tot. 'El hombre de las mil caras' no és ni un noticiari ni un documental.

Vostè és 'fill' del festival de Sant Sebastià, on ja va estar amb el seu primer treball. ¿Els premis importen? Sí, igual que els festivals, perquè serveixen perquè les pel·lícules es coneguin. Encara que li dono la raó a Fernando Trueba quan diu això que competir és una cosa que fan els atletes perquè uns arriben abans que altres, però ¿nosaltres?