Migdia de ressaca i suor

Una parella de noucasats veu sortir del lavabo del bar Coruba de la plaça de la Vila de Gràcia el pianista Marco Mezquida. En si, això no és cap gran notícia. Excepte perquè és migdia i el dia abans a la nit l’havien vist actuar a La Pedrera. I perquè trobar-se dues vegades en 24 hores amb aquest menorquí de 29 anys és com trobar-se el Correcamins en una parada del bus esperant el 39.

El primer semestre del 2016, Mezquida ha actuat més de 100 vegades i ha participat en una desena de gravacions. I ja té concerts tancats a un any vista. A Brussel·les, Milà i Colònia. A Sòria, Cadis i Santander. Al Jamboree i al Palau de la Música. Per actuar sol, amb el trio de Giulia Valle o amb Chicuelo. Llavors, ¿què fa sortint d’un bar de Gràcia un diumenge al matí? ¿Que potser té el dia lliure? No. A 20 metres de la porta del lavabo hi ha l’escenari. L’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya organitza des de fa 26 anys el festival L’hora del jazz. Aquest any, la retallada de la subvenció ha limitat el seu programa a 11 concerts. Diversos són gratuïts i se celebren cada diumenge al migdia a la plaça de la Vila de Gràcia. A peu d’escenari espera Mezquida el contrabaixista Manel Fortià, amb qui ha gravat el disc 'My old flame'. Un piano de cua Yamaha ocupa pràcticament la meitat de la modesta tarima. Ja només hi falta ell.

Hi ha unes 200 cadires plegables al davant de l’escenari. El públic omple el flanc esquerre, i al dret només hi ha un espectador. Si això fos un combat de hip-hop, el guanyador seria MC Mezquida i MC Fortià no passaria a la segona ronda. Però el motiu del desequilibri és tot un altre. Al flanc dret el sol pica fort i el flanc esquerre és a l’ombra. El duo planteja un repertori molt agradable a l’oïda, encara que ben sovint els seus dits reclamen vertigen i velocitat. No ho poden evitar. És part del joc.

Els clients de les terrasses potser no siguin conscients que estan sentint de fons un dels pianistes de jazz amb més futur del país. El públic assegut al davant de l’escenari, sí. Mentre Mezquida i Fortià juguen al voltant d’una peça colombiana, un noi de la cinquena fila mou el cap de dalt a baix, assentint de plaer. A primera fila s’hi asseu un matrimoni d’uns 80 anys. Ell és cec.

Els bancs són plens. Fa un matí esplèndid. El trànsit rodat és intens al centre de la plaça: bicicletes de dues i quatre rodes, patinets, patins... Una dona acosta la cadira de rodes de la seva vella mare a l’escenari. Allà Mezquida fa tamborinar tres campanetes que pengen sobre el piano. Fortià frega un ram de petxines i cascavells contra les cordes del contrabaix. Dringadisses i carrisquejos. La música no és fàcil o difícil.

Suor i ulleres de sol

El sol treu el nas per entre els edificis i menja més i més terreny a l’ombra. El sol ja inunda l’escenari. Mezquida busca entre les tecles del piano un sender diferent mentre trasteja també amb uns picarols. Té l’esquena xopa i encara no s’ha tret les ulleres de sol. Un pare remulla el cap del seu fill a la font. Algunes senyores fan anar fort el vano. Un veí surt al balcó d’un quart pis mentre es renta les dents i es queda allà encantat. Sis minuts amb el raspall a la boca.

Notícies relacionades

Vallcarca en festa, Vallcarca en guerra

Un oasi tropical al polígon industrial

Mentre Mezquida i Fortià reconstruïen partitures de Keith Jarrett i per a Charlie Haden, el públic ha reconstruït la plaça. Els espectadors més endarrerits han anat portant les cadires de la grada sol a la grada ombra. Hi ha més de 200 persones assegudes a babord. Si aquesta plaça fos un vaixell ja s’hauria escorat i enfonsat. A estribord només hi ha un espectador. Mentrestant, l’espai que ja no ocupen les cadires del concert ni les de les terrasses s’ha transformat en una pista circular de patinatge. Nens i nenes fan voltes i voltes al voltant de la torre del rellotge.

En menys d’una hora han passat tres camions de les escombraries, però avui la banda sonora l’han posat Mezquida i Fortià. «És un plaer tocar al matí amb una mica de ressaca i suor», confessa al seu auditori entusiasta i agraït. Abans d’anar-se’n improvisa un enginyós embarbussament: «Les distribuïdores distribueixen els discos, però ni els músics ni el públic sabem on els distribueixen. Avui tenim la sort que no estiguin distribuïts. ¡Són tots aquí! ¡Junts!» I assenyala una paradeta deshidratada que desafia els últims rajos de sol de l’estiu.