Pierre Lemaitre: més enllà de qualsevol gènere

Si donem per vàlid el sistema d’etiquetatge obsessiu propi del mitjà editorial –segons el qual Pierre Lemaitre seria un escriptor de novel·les negres que un bon dia va fer el salt amb una obra literària magistral (Ens veurem allà dalt, Premi Goncourt 2013)–, aquesta seria una novel·la de síntesi: tot el seu argument dóna voltes al voltant d’un crim del qual tenim notícia a les primeres pàgines, però no fia el seu avanç a la investigació de qui l’ha comès, ni exactament a l’interrogant de si serà finalment detingut o no. La novel·la és, al contrari, una bellíssima indagació literària al voltant de conceptes com l’atzar, la culpa, la possibilitat de redempció. Crítics, llibreters, editors i altres experts podran ocupar-se de dissertar sobre si això la situa dins o fora del gènere policial. Al lector li serà igual. El lector estarà atrapat des del principi pel bon ús d’alguns recursos en els quals Lemaitre havia demostrat ja abans la seva mestria. El primer i fonamental és el seu maneig del punt de vista. Tres dies i una vida està narrada en tercera persona, amb una aparent neutralitat que llisca, a voluntat de l’autor, cap al punt de vista del seu protagonista, Antoine. Antoine és un nen. Molts bons escriptors han fracassat en l’intent de mostrar la lògica del món a partir de la mirada d’un nen, en un esforç que, gairebé indefectiblement, acaba per tenyir la veu narradora de llocs comuns, simplismes excessius i cursileries. Aquí no. Lemaitre l’encerta al no voler transmetre’ns la veu, sinó la mirada d’Antoine, que ha comès un error gravíssim i carregarà amb les seves conseqüències tota la vida.

    O no. O sí. Perquè aquest és el segon gran mèrit de Lemaitre en aquesta novel·la: el seu argument homenatja la imprevisibilitat de la vida, enfronta el lector contínuament amb el fracàs que espera a qui pretengui anticipar-se als esdeveniments, i no obstant transmet en tot moment una sensació contundent de coherència, com si tot el que passa a la novel·la estigués dictat per una lògica indiscutible. Totes les coses importants que ocorren a la vida d’Antoine es deuen a l’atzar –és a dir, podrien perfectament no haver passat– i no obstant en cap moment tenim la sensació que estigui forçant la casualitat segons la seva conveniència. Estem davant una novel·la de bons i dolents: el bo és Antoine, a qui voldríem protegir per moltes maldats que cometi; el dolent és el destí, que el sotmet a una vigilància terrible, encara que paradoxalment pugui acabar perdonant-lo.

    Hi ha uns quants elements a Tres dies i una vida que ja són marca de la casa: el primer és la influència de l’element extraordinari en l’entorn de la quotidianitat. En aquesta ocasió els successos tenen lloc en un poble campestre que, activats tots els ressorts propis de les societats provincianes, es converteix en una olla a pressió a punt d’esclatar en qualsevol moment i acompanya com un cor grec totes les decisions que va prenent Antoine, portat per l’obsessió de la seva culpa. L’obsessió: de nou, un tret comú en l’obra de Lemaitre, portat fins a extrems caricaturescos en novel·les com Vestido de novia, però utilitzat aquí amb una intel·ligència exquisida. H

‘TRES DIES I UNA VIDA’ / ‘TRES DÍAS Y UNA VIDA’ 

Pierre Lemaitre

Trad,: Albert Pejó /José Antonio Soriano

Bromera / Salamandra

Notícies relacionades

Pierre Lemaitre: "Les novel·les policíaques agraden perquè hi ha un culpable a qui apuntar"

Barcelona, capital de la innovació social

225 pàgines.

19,95 / 18 €