Fernando Aramburu: "No he escrit 'Patria' per jutjar ningú"

Acompanyat pel rum-rum que 'Patria' (Tusquets) és la gran novel·la espanyola de l’any, Fernando Aramburu arriba a Barcelona després d’haver sigut convenientment mimat a Euskadi per la seva mare, la seva 'ama', que als 91 anys és la constatació d’aquella qualitat granítica de les dones basques. La novel·la, més de 600 pàgines, entreteixeix les vides de dues famílies a les quals un atemptat col·loca a un costat i a l’altre de les certeses i les ideologies i dibuixa tres dècades de mort, dolor i silenci alhora que se succeeixen els atemptats d’ETA. 

–¿Hauria pogut abordar aquesta novel·la si no s’hagués produït l’anunci del cessament de les armes al País Basc? 

–Podia haver escrit altres llibres però no 'Patria', perquè el cessament em col·loca en una situació narrativa especial, la de l’escriptor que té la sensació que una cosa atroç s’ha acabat i es troba en un moment propici per evocar i relatar sabent que no hi haurà durant el seu treball un nou atemptat que m’obligui a afegir matisos sobre el que he escrit.

 

–Com a escriptor ha volgut donar una imatge global de la societat basca i encara que la seva comprensió està amb les víctimes també ha retratat els victimaris amb tota la seva densitat i contradiccions. 

–No he escrit 'Patria' per jutjar a ningú. No opero amb personatges que són mers recipients d’idees. Vull entendre per què un noi que neix pur i innocent, s’educa i creix en un entorn social determinat i de mica en mica juntament amb altres de la seva edat entra en una organització armada i comet certs actes. 

–El llibre mostra sobretot la violència quotidiana, la por i el silenci al qual s’ha vist abocada la societat basca i que dóna com a resultat una col·lecció de soledats. ¿Aquest és el tema?

–La columna vertebral de la novel·la, més que la por, seria el perdó, un tema sobre el qual la classe política no hauria de dir gran cosa perquè és  molt personal.

 

–També és la història de dues dones molt fortes, dues abelles reines, que és fàcil situar al País Basc en què tant es parla de matriarcat. 

–Jo he conegut tantes dones semblants a Bittori i a Miren. 

–Començant per la seva pròpia mare…

–Començant per la meva mare, sí. Ella podria ser una d’aquestes dues dones. Juntament amb elles, aquest home temorós, tímid i treballador, amb poca capacitat de paraula, també ha sigut una presència habitual en la meva vida.

–¿Creu, com diu a la novel·la, que la literatura basca ja està posant en marxa la derrota d’ETA?

–Bé, això és una metàfora, és clar, però es tracta d’aconseguir un tipus de relat que rebati la fal·làcia de narracions glorificadores del terrorisme. 

–¿És perquè la literatura basca ha estat més a prop del victimari que de la víctima? 

–Hi ha hagut de tot. La literatura és més lenta a aixecar un relat que la historiografia o el periodisme. Postulo que l’escriptor ha de posar-se a treballar i si és contemporani dels fets ocorreguts, el seu relat tindrà certes virtuts de veracitat. Jo vaig néixer aproximadament els dies en què va néixer ETA, vaig viure molt de prop els anomenats anys de plom, durant la Transició, quan ETA va matar més que mai. 

–És per això que en el llibre diu, referint-se a si mateix, «jo vaig estar exposat, com tants altres nois, a la propaganda afavoridora del terrorisme». 

–Hi ha un atemptat d’ETA que em va commocionar especialment, sense que això signifiqui que els anteriors no fossin terribles, va ser el del senador Enrique Casas, el 1984. Vaig veure com ficaven el taüt a la Casa del Poble d’un barri de Sant Sebastià i vaig tenir per primer cop la sensació directa de la mort. Fins llavors jo havia vist fotos als diaris, imatges a la televisió, res comparable amb allò.

 

–Va humanitzar el mort.

–Exacte. Veure la caixa em va portar a pensar en els fills, en la dona, en el fet que aquells fets tenien una ona expansiva molt més gran. Jo ja escrivia poemes però em vaig dir que algun dia escriuria sobre això. Preguntar-me què passa l’endemà que el mort ocupi un lloc als diaris em va fer novel·lista. S’acostuma a parlar del silenci però he descobert que el més impressionant és que el de les mares, viudes d’assassinats, que no saben si explicar als seus fills petits el que ha passat o esperar més endavant per protegir-los i evitar que creixin amb dolor.

 

Notícies relacionades

El mort, mort queda

Els millors llibres del 2016: l'any de 'Patria'

–Vostè viu a Alemanya, on s’ha fet un gran esforç per elaborar el sentiment de culpa d’un passat atroç. ¿Creu que a Euskadi estan en la bona direcció? 

–Als alemanys els va costar temps. La primera generació després de la segona guerra mundial va guardar silenci perquè necessitaven ordenar les seves vides, treballar i criar els seus fills. La generació posterior l’hi va retreure. Jo sóc reticent a parlar de la societat basca com un tot, perquè no és homogènia, però aquests dies se m’ha acostat molta gent a demanar-me una firma. Em comenten les seves reaccions de lectors i cadascun ho viu i ho expressa a la seva manera perquè no tots són escriptors. Però és veritat, les coses van ben encaminades i la prova és que jo he aportat una novel·la de la qual es parla molt als mitjans i això fa que la gent escrigui i reflexioni. S’ha de crear testimoni, matèria recordable, i si les persones hi tenen accés, els ciutadans tornen a posicionar-se.