Eduard Fernández: "No tots estem moralment podrits"

A l’hora de ficar-se en la pell de l’exagent Francisco Paesa, Eduard Fernández (Barcelona, 1964) es va fixar en un detall del llibre escrit pel periodista Manuel Cerdán: «Lamento que els pares no m’ensenyessin a fer servir els coberts amb correcció, sobretot la pala del peix». És per això que l’actor català –que va superar un càsting per protagonitzar El hombre de las mil caras– va deduir el seu complex de classe i va compondre un personatge hermètic. Un corrupte, un triler, un mentider que va guanyar i va perdre diners bruts durant tota la seva vida. L’home que va ajudar l’exdirector de la Guàrdia Civil Luis Rodán a fugar-se i que va col·laborar en la seva polèmica entrega al Govern socialista.

Som al davant d’una pel·lícula ambiciosa en què el cineasta Alberto Rodríguez (guanyador de 10 Goya amb 'La isla mínima') narra amb ironia un dels episodis més delirants de la història recent d’Espanya. I ho fa amb un engranatge perfecte, barrejant realitat i ficció. Avui divendres aterra als cines després d’haver trepitjat amb força al festival de Sant Sebastià.

–Triler, mentider, corrupte… ¿Amb quin adjectiu es queda per qualificar Paesa?

–Reduir-lo a corrupte és poc. Era molt més. Era un gran que feia coses molt bèsties. Un paio del CNI amb qui em vaig entrevistar abans de fer la pel·lícula em va dir que es ficava en els embolics més grossos, aquells on ningú més es ficava.

–¿Què creu que movia Francisco Paesa?

–L’adrenalina del perill i del poder. Ho necessitava per viure. No tan sols per aconseguir una cosa, sinó com a joc i forma de vida. La bèstia és aquesta. No ho podia deixar.

–No se sabia si era viu o mort. Però un dia abans que la pel·lícula es projectés al Festival de Sant Sebastià, Vanity Fair va publicar una entrevista amb ell. ¿Com es va sentir?

–Vaig flipar, se’m va posar la pell de gallina. Al principi em pensava que era una entrevista vella. Quan rodàvem a París, dèiem mig en broma que ens estava observant. Ara he sentit alegria, un pujada d’adrenalina. Deu ser una ximpleria d’actor. M’encantaria coneixe’l, em tornaria boig veure com es mou. No sabria què dir-li, no em fiaria gaire de les seves respostes.

–'El hombre de las mil caras' ens mostra que el poder és corrupte. Cosa que segueix d’actualitat. Quina pena de país, ¿oi?

–A Europa dimiteixen per un examen copiat fa 30 anys. A mi gairebé m’indigna més el moment actual. Hi ha una corrupció bestial i els polítics es fan els desentesos. Sembla que quan arribes al càrrec el país és teu, no saben que són administradors de la cosa pública, res més. El president del Govern hauria de dir-se administrador de la cosa pública u. I ja està. Després diuen que als catalans ens donen molt. Perdona, no ens dónes res, no és teu el que dónes. Tornes, gestiones, però no ens dónes res. És una barbaritat. El poder porta a la corrupció. És així.

–¿Tots portem un corrupte a dins?

–Tots portem coses bones i coses dolentes a dins, el que compta és no fer-ho. A veure, de corruptes en podem ser tots. Tots tenim un calaix d’on traiem el pitjor de nosaltres. Però també el millor. Pregunta-ho a Bertín Osborne, que deia que el que havia fet ell ho hauria fet qualsevol. ¿Què passa? ¿Que a més de no robar i de no ser corruptes nosaltres estem tan moralment podrits com tu perquè ho faríem si poguéssim? Escolta, per favor, un mica de respecte, que hi ha molta gent honesta i honrada en aquest país que paguem els nostres impostos.

–No està encasellat en cap gènere. L’any passat fins i tot va fer una comèdia. ¿És vostè l’actor de les mil cares?

–Tant de bo ho fos. M’agrada variar i fer de tot, també comè-

dies.

–Els protagonistes, el cartell, les crítica, el director…. ¿Què porta la gent al cine?

–Que la pel·lícula serà bona. I tant se val si aquesta història l’has viscut o no. Hi ha molts films sobre  fets que desconeixes i et semblen molt interessants. Com Argo, de Ben Affleck. El hombre de las mil caras no és una lliçó d’Història. No necessites saber tot el que va passar amb Roldán i Paesa abans d’entrar a una sala per veure-la. Crec que som al davant d’un bon thriller de despatxos.

–La seva carrera és molt sòlida. ¿S’ha convertit en un actor que porta la gent a les sales?

–Això no ho sé. N’hi ha molt pocs a qui els passa això. A Ricardo Darín i pocs més.

–¿I al seu amic Javier Bardem?

–Sí. Quan l’encerta. Quan no l’encerta, potser menys.

–¿Continua tenint molt present els seus anys de pallasso al carrer, recorrent bars? 

–Bé, són aquí, formen part de mi. A poc a poc vas evolucionant. Abans em feia vergonya una roda de premsa i ara no.

–¿Vergonya?

–Sí, tot me’n feia. Fins i tot recollir un premi. Als Goya em passava. Ara me’l donen i dic que bé, que feliç, gràcies. El rebo amb naturalitat. Siguem sincers, també té molt d’ego dir això de jo no sé si em mereixo un premi.

Notícies relacionades

Alberto Rodríguez: "Els espanyols hem fet un màster en economia submergida"

El cine espanyol aposta pel 'thriller'

–¿Estarà als Goya 'El hombre de las mil caras'? 

–Bé, a veure.