Juanjo Sáez, fer art de la vida

abans de publicar El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) se sentia un «il·lustrador que dibuixava idees d’altres». Després de l’èxit d’aquell còmic se’l va considerar un autor complet. En aquell treball, amb els seus dibuixos de cares sense cara i el seu estil falsament infantil ja marca de la casa, despullava les seves reflexions sobre els grans artistes que li agradaven –Calder, Miró, Magritte, Picasso, Warhol, Duchamp, Dalí, Chillida i Tàpies– i defensava a ultrança acostar al gran públic el món de l’art desmitificant-lo. Ho feia a través de diàlegs amb la seva mare, llavors malalta de càncer. Avui, 10 anys després, ella ja no hi és, va perdre la batalla amb la malaltia, i per això, per homenatjar-la i «retenir-la» al seu costat acaba de rellançar el llibre, amb la seva nova editorial, Astiberri, en una edició ampliada amb 25 pàgines extres, pròleg, epíleg i quatre desplegables.    

«La mort no ha de ser una tragèdia perquè, com deia Woody Allen, de la vida ningú en surt viu», assenyala Sáez, sempre optimista, considerant la vida «un gran regal» que s’ha de «contemplar com una obra d’art, assaborint les petites coses perquè tenim el temps limitat i hem d’aprofitar-lo». És el que pretenia llavors amb el còmic, que la seva mare «fos feliç i disfrutés tant com fos possible el que li quedés de la pròrroga». 

«De manera simbòlica ella segueix aquí. Encara em sorprenc tenint converses imaginàries amb ella. Avui li diria que he tornat a publicar El arte. Mentre les recordes les persones segueixen vives», remarca el dibuixant, que a Crisis (de ansiedad) ja exorcitzava fa tres anys el dolor de la mort en poc temps de la seva mare, la seva àvia i el seu pare alhora que treia suc de l’actualitat econòmica i política. «Però sóc aquí –avisa–. Quan et quedes sense família et sents desorientat, sense brúixola. Però el seu record et fa companyia. Amb el temps vius amb naturalitat que ja no hi siguin».

ENTUSIASMAT AMB EL BOSCO

A Sáez li canvia l’expressió parlant amb entusiasme de la mostra del Bosco al Museu del Prado, que ha fet realitat les seves màximes d’El arte que «no cal ser un entès ni haver llegit molt per disfrutar-ne». «És al·lucinant, ha sigut una festa veure-la amb tanta gent. És bo que les exposicions es converteixin en esdeveniments perquè hi va gent que d’una altra manera no aniria al museu», apunta l’autor de Hit emocional. 

En aquesta reedició enriquida va voler saldar un oblit i dedica dues noves làmines a Matisse. En una altra trasllada l’escena d’El dinar campestre, de Manet, a la seva pròpia família i, en una quarta, rescata el picassià Guernica al·ludint a l’«últim crit» reclamant les seves mares, «profund i primigeni», que, igual que va fer la seva àvia feia poc abans de morir, devien fer els personatges del quadro. 

«El arte em va salvar de mi mateix i de la neurosi –confessa entre rialles–. Sóc un neuròtic i em refugio en els llibres per no pensar en si tinc una piga cancerosa. Tenir temps lliure és fatídic. Quan anava a teràpia i li vaig dir a la meva psicòloga que necessitava un any sabàtic perquè estava esgotat m’ho va prohibir, va dir: ‘Tinc la consulta plena d’anys sabàtics. Tu treballa’. Això m’ha salvat».

Sáez torna a riure al recordar-li que fa tres anys, amb Crisis (de ansiedad) deia: «Queden dos anys de Rajoy i tot passarà». «Em venç la il·lusió... Si es repeteixen eleccions tindrà majoria absoluta perquè l’esquerra està desmotivada. A Rajoy se l’ha subestimat, no té un pèl de tonto. Aznar és un bocamoll a qui domina l’ego però Rajoy és pitjor, és de l’estil de Franco, calla i deixa que amb el temps les coses s’oblidin».

Notícies relacionades

Melodies a flor de pell

Crisi a fora i per dins

«La política necessita canvis profunds, nous models que no siguin pensar a saquejar el que és possible sinó que sorgeixin d’una gran coalició mundial», però, això, lamenta, «només passaria si, com a Watchmen, hi ha alguna gran amenaça». 

Sáez ha tingut «la sort de formar part del tomb que ha fet el còmic aquests 10 anys». «Abans era cosa de friquis. Quan vaig començar, ser dibuixant no era una professió. Ara hi ha un Premio Nacional, està valorat, sortim a la premsa, molts autors s’han consolidat i han aconseguit reconeixement». Ell, sense deixar l’humor gràfic i la publicitat treballa en un nou còmic i segueix fent «art de la vida».