Red Hot Chili Peppers, un doblet en cinc claus

Red Hot Chili Peppers tornen a Barcelona i ho fan per partida doble. Els seus últims discos, en particular el recent The gateway, han obtingut una resposta crítica entre discreta i pobra, la qual cosa no els impedeix actuar dues nits al Palau Sant Jordi, avui i demà (21.30 hores), amb les entrades esgotades. Repassem les claus d’aquest popular retorn de la banda califor­niana.

UN VALOR SEGUR

Amb més de 30 anys de trajectòria, els Red Hot Chili Peppers ja són uns clàssics, potser l’equivalent de Led Zeppelin per a les generacions posteriors als anys 90. Han quedat com els grans triomfadors del rock americà d’aquella dècada, deixant aquí de banda Guns n’Roses (que van ser estrelles ja el 1987) i més enllà de Smashing Pumpkins o Pearl Jam.

    El seu so, a partir de la seva base rockera, ha acusat una gradual suavització que ha permès l’ampliació del seu públic. Només cal comparar una peça de funk-rock tan accessible com Dark necessities, primer senzill de The gateway, amb els seus hits d’altres temps: les elàstiques però blindades Suck my kiss i Give it away (1991), o ja no diguem l’aïrada Fight like a brave (1987).

XOC DE MONS

La raó de ser originària de la banda nord-americana va ser l’esquerp creuament d’influències: rock dur cru, amb tanta simpatia pel metal com pel hardcore, i voluptuosos ritmes funky, una equació irresistible que es va nodrir en proporcions equiparables de Jimi Hendrix, The Stooges, Sly & The Family Stone i George Clinton (a qui van fitxar perquè produís el seu segon disc, Freaky styley, el 1985).

    Aquí tenim una altra clau de l’amplitud de la seva audiència: en els seus concerts han pogut conviure punkis, públic de metal, fans de la música negra i adscrits als sons alternatius en general. Amb Mother’s milk (1989) i, sobretot, Blood sugar sex magik (1991), es van consolidar com a vedets del funk-metal i rodalies, un territori poblat per altres bandes de simpàtic record que no van arribar a assaltar la primera divisió, almenys d’una manera estable, com Living Colour, Faith No More, Jane’s Addiction, Fishbone, Primus i 24-7 Spyz.

ENERGIA ALLIBERADA

Els que els han vist en escena saben que, més enllà de la consistència del seu disc del moment, els seus directes són musculosos. La textura de les seves cançons, sobretot les més consolidades en el ritme, exigeix entrega perquè l’edifici no s’ensorri, i ells coneixen la manera de subministrar-la. Directes fibrosos, amb repertoris canviants i parcel·les d’improvisació, combatent la idea de banda previsible o amb pilot automàtic, començant per la furiosa jam session amb què solen arrencar les nits d’aquesta gira.

    Concerts que consten d’una vintena de cançons de les quals, en general, cinc les aporta The gateway. Els altres discos més citats revelen quins són els punts calents de la seva trajectòria: Blood sugar sex magik (1991) i Californication (1999), treballs que van ser poderosos reclams de successives onades de fans.

SUPERVIVENTS

El guitarrista dels seus millors anys, John Frusciante, els ha abandonat (i no una, sinó dues vegades), però no passa res. Els Red Hot Chili Peppers semblen situar-se per sobre d’eventuals personalismes. A The gateway han trencat amb un altre nom clau associat a la banda, el productor Rick Rubin, amb qui treballaven des de Blood sugar sex magik.

    La formació actual de la banda conserva tres pilars clàssics, el cantant Anthony Kiedis, el contorsionista baixista Flea i el bateria Chad Smith (a qui vam poder veure fa una dècada a Bikini acompanyant humilment Glenn Hughes, exbaixista-cantant de Deep Purple). La plaça de guitarrista l’ocupa, des del 2009, Josh Klinghoffer.

NO SE SOBREEXPOSEN

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Són uns asos a l’hora de calcular la periodicitat de les seves gires: ni s’excedeixen amb visites redundants ni triguen tant per no haver de córrer el risc que el públic s’hagi oblidat d’ells. Últimament vénen a Europa en cicles de quatre o cinc anys, sempre amb un disc nou i assegurant-se que s’incorpora una parcel·la de públic nou per relleu generacional.

    A Barcelona es van estrenar al vell Palau d’Esports durant la gira de One hot minute (1995), un disc del qual ara no inter­preten cap cançó. El guitarrista en aquells moments va ser Dave Navarro (Jane’s Addiction), i els dispars teloners, Moby i The ­Flaming Lips. Van tornar el 1999 i el 2002, concerts tots dos al ­Palau Olímpic de Badalona, i ja al Sant Jordi, el 2006 (dues nits) i el 2011. Les d’aquest cap de setmana seran, per tant, la setena i la vuitena vegada que actuen a Barcelona.