Gran musical de capa i espasa

La història de Dagoll Dagom demanava, gairebé exigia, una tornada al gran musical com la de 'Scaramouche'. Ha passat una dècada llarga des de la presentació d''El Mikado' i 'Mar i cel' en què aquest llarg parèntesi es va cobrir amb reestrenes i peces de menor calat, que no èxit, com 'Cop de rock' o 'La família irreal'. Doncs bé, la libèrrima versió de la novel·la (1921) de Rafael Sabatini, amb versió en el Hollywood daurat (1952) de George Sidney i Stewart Granger en el rol protagonista, té tots els elements per triomfar com els grans 'hits' de la companyia.

Així es va manifestar en la nit d'estrena al Victòria amb el públic dret. Perquè Joan Lluís Bozzo ha tocat, sense dissimular, la tecla del musical per a tots els públics. No pot ser d'una altra manera per a una costosa producció. Ha reescrit al seu gust la història de l'emmascarat justicier i revolucionari. El còctel del llibret respecta el context històric, aquella revolució francesa que dóna tant de joc ('Els miserables' sempre és referent) per a un musical èpic que persegueix la càrrega emotiva amb una doble història d'amor. No falten, és clar, uns enèrgics, i excel·lentment resolts, duels d'esgrima. 

Bozzo ha incorporat un joc d'equívocs amb dos bessons i amaneix la trama amb humor sa, fins i tot paròdic, i un cant d'amor al teatre, representat en aquella companyia de la comèdia de l'art en la qual es refugia l'heroi. Per ajustar encara més la identificació del públic familiar sempre queda clar qui són els bons i els dolents, el poble contra la noblesa aliada amb l'església.

UN EXCEL·LENT QUARTET PROTAGONISTA

Tot aquest ambiciós plantejament necessita mitjans a la seva altura. I 'Scaramouche' en té, començant per un repartiment tan ampli com compacte. La mirada del públic se'n va cap a Toni Viñals, un Scaramouche ben trobat i vigorós que treu nota en el seu marató de canvis continus de vestuari i personatge. La rèplica, i quina replica, l'hi dóna Ivan Labanda, com el pèrfid marquès, a qui aquest actor de contrastada polivalència aconsegueix que vegem menys dolent del que és.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al costat tenen dos grans intèrprets emergents i de veu lluminosa. Ana San Martín és Olympia, la jove a qui el marquès vol casar contra la seva voluntat, i Mireia Mambo (revelació en 'Sister Act'), la múrria i alliberada Camilla que enamora Scaramouche i qualsevol que coincideixi amb ella. Dos personatges femenins que Bozzo modernitza al límit, i més. Olympia, per exemple, renuncia al matrimoni en favor d'un amor més lliure.

'Scaramouche' té altres pilars tremendament sòlids en la fina partitura cinematogràfica d'un gran com Albert Guinovart, la monumental escenografia d'Alfons Flores i el lluent vestuari de Montse Amenós. Tres cartes guanyadores per a aquest gran musical de capa i espasa, molt ben cantat i interpretat, que només necessita el rodatge que donen les funcions per ajustar el ritme, principalment en la seva primera part. Al final brota l'eufòria i exaltació d'un epíleg amb el cant del poble de París. Incita a sortir al carrer a fer la revolució o… a proclamar la independència.