"Deixeu en pau Elena Ferrante"

Ni quan es va revelar que darrere de l’autor de novel·la negra Robert Galbraith hi havia J. K. Rowling, ni quan es va saber que l’escriptora de novel·la negra Anne Perry havia sigut en la seva infància, amb el nom de Juliet Marion Hulme, una menor condemnada per assassinat, es va suscitar la reacció que ha seguit a les informacions d’un mitjà italià segons les quals darrere de la firma de la best-seller italiana Elena Ferrante s’amagava una traductora, de nom Anita Raja. Editors i escriptors, però també lectors, han lamentat que la persona que ha firmat la tetralogia iniciada amb L’amiga genial (La Campana / Lumen) no hagi pogut mantenir la seva voluntat de continuar en l’incògnit, obrint un debat amb moltes arestes.

L’assenyalat com a malvat d’aquesta història és el periodista d’Il Sole 24 ore Claudio Gatti. «Crec que els lectors adquireixen un dret de saber alguna cosa sobre la persona que ha creat aquests llibres», ha al·legat. I ha argumentat que encara que el llibre sobre Ferrante Frantumaglia, de pròxima publicació, ofereix segons els seus editors «les seves respostes a la demanda legítima d’informació sobre ella», l’autora «ha mentit sobre la vida personal que ha escollit presentar».

La publicació d’aquesta informació, no obstant, té com a mínim dos aspectes polèmics. Fins a quin punt és lícit investigar en les finances personals d’una persona que no ha comès cap delicte ni ostenta cap càrrec públic, i quin és el dret que assisteix un autor a mantenir la seva identitat i vida privada allunyades del coneixement públic. ¿Afecta només el seu dret de no ser molestat en la seva vida privada, perseguit per paparazzis i fans, o inclou també una radical separació entre la seva obra de ficció i la biografia que permetria comprendre-la?

De fet, Gatti ha identificat Raja sotmetent a escrutini financer la traductora, detectant un enriquiment personal que segueix puntualment el ritme de vendes dels llibres de Ferrante. Per a això, Gatti ha utilitzat còpies dels pagaments de l’editorial a Anita Raja i ha investigat en el cadastre les valuoses propietats immobiliàries a nom d’ella i de la seva parella, l’escriptor napolità Domenico Starnone.

Malgrat que la responsable de cultura de la revista italiana L’Espresso Angiola Codacci-Pisanelli sostenia encara ahir que si un sofisticat programa informàtic d’anàlisi de text va assenyalar fa uns anys Starnone com a possible autor dels llibres de Ferrante i ara l’escrutini financer apunta a Raja, no es podria descartar una autoria col·lectiva.

«DEIXEU-LA», DIU DE GIOVANNI / Isabel Martí, editora de Ferrante en català, argumenta que «una cosa és que els editors hagin aprofitat comercialment l’interès que desperta l’anonimat» (cosa que té poc a veure amb la la defensa d’una intimitat vulnerada i que en aquest cas és evident) i una altra de diferent és que en la investigació desfermada per saber-ne la identitat es demostri «una mentalitat poc respectuosa a la voluntat de l’escriptora de no perdre la llibertat creativa, que a més a més té gràcia quan hi ha tanta veneració per la notorietat». Per la seva banda, Silvia Querini, l’editora en espanyol, va ser veloç penjant un vídeo a Youtube en el qual sostenia que «no té cap importància el nom, el que importa són els llibres».

L’escriptor napolità Maurizio de Giovanni també s’hi ha manifestat en contra. «Un pot tenir molts motius per no escriure novel·les firmades amb el propi nom. És un dret sacrosant anar per compte propi, sense haver de retre comptes de la bellesa o la brutícia de les pròpies històries i personatges.Tota aquesta ànsia periodística per remoure en els ingressos, finances, balanços i cadastres em sembla digna d’objectius molt millors i interessants, com els grans evasors o els criminals habituals. Deixeu en pau Elena Ferrante. Llegiu-ne els llibres, disfruteu-la, i prou».

No menys agra ha sigut la nota difosa per Edizioni E/O, els editors dels llibres d’Elena Ferrante. «Disgusta veure una gran autora italiana, estimada i celebrada al nostre país i al món, tractada de la mateixa manera que una criminal. ¿De quin crim és culpable per justificar una invasió com aquesta de la seva vida? ¿A quin interès públic superior respondria?», es pregunten, després de lamentar que Il Sole 24 ore no hagi manifestat fins ara cap interès pels llibres de Ferrante. Una actitud que, per cert, comparteix una gran part de l’establishment literari italià, que ha menyspreat la seva obra, sigui per l’efectisme i falta de profunditat que assenyalen els crítics, sigui pel domini d’una casta literària elitista i masclista, com opinen els seus defensors.

EL SUPORT D’ERRI DE LUCA / Un altre escriptor italià que ha reaccionat negativament a les notícies és Erri de Luca. «¿Però a qui li pot importar qui és realment Elena Ferrante? A mi, com a lector, d’un autor no m’interessa la identitat sinó l’obra, llegir-la», ha considerat. «Aquest tipus d’investigacions patrimonials estaria bé que s’utilitzessin per perseguir els evasors, no els autors», afegeix l’escriptor. L’autor de novel·la negra Massimo Carlotto ha apuntat també als ressentiments acumulats per l’èxit de Ferrante: «Enveja, necessitat de detenir un fenomen literari lliure i independent».

Notícies relacionades

La identitat d'Elena Ferrante

Més músicai solidaritat que política

Però més enllà de les guerres internes del món literari italià, també ha arribat suport des de la literatura anglosaxona: de fet, ha sigut als Estats Units on els llibres de Ferrante s’han convertit en un fenomen d’enormes proporcions. «La voluntat d’anonimat d’Elena Ferrante era una obra d’art per si mateixa. És trist que s’hagi acabat; i encara més que hagi sigut a mans d’una revista literària», ha opinat Amitav Gosh (el reportatge de Gatti es va publicar també a la New York Review of Books). «Jo sóc Elena Ferrante», va arribar a proclamar ahir Salman Rushdie.

L’escriptor suís Peter Stamm, que precisament és a Barcelona per presentar una obra en la qual un cop més s’enfronta al contrast entre la naturalesa real de les persones i la façana que mostren al món, Noche es el día, opinava ahir que li sembla «terrible» la «falta de respecte a la privacitat». Però al mateix temps matisava que «hi ha moltes persones a les quals els va pitjor en aquest sentit, que són exposades a escrutini públic amb imatges de nus, per exemple», i que és difícil aspirar a l’anonimat «en l’era d’internet en què vivim, en la qual la distinció entre l’àmbit privat i el públic ja no es manté».