Escrivint per a l'oblit

 

«Un nucli bàsic que s’irradia en múltiples direccions, totes les meves fantasies transformades en diferents nivells d’un mateix relat. Un deliri de la narrativitat, centenars de petits nuclis anecdòtics, escenes, situacions, una microscòpia del temps i del record. Un diari». La poètica del pensament de Ricardo Piglia (Adrogué, Buenos Aires, 1940) està xifrada en aquest diari a partir d’aquest delirant feix i miríada de records que sostenen un temps només quant a present.

    Piglia entrega el segon tom dels seus diaris, que van des del 1968 fins al 1975, després dels anys de formació que travessaven el primer dels tres que configuraran un dels frisos narratius més portentosos de la literatura contemporània. Com en el primer, enlluernador, aquests anys feliços narren la vida d’un escriptor en terra de ningú, obsessionat per comprendre la història secreta de la quotidianitat d’una vida que relata com si no fos seva. Al centre hi ha la problemàtica noció d’experiència (¿en què consisteix viure la pròpia història?) i del procediment (¿com es formen els esdeveniments que un escriptor narra?, ¿com s’han d’explicar?) que recorre tots els seus llibres.

    Assistim atònits al recorregut vital d’un lector voraç que té en el seu panteó Tolstoi, el Pavese de L’ofici de viure, els diaris de Kafka, Hemingway, Scott Fitzgerald, Manuel Puig, Arlt, Bianco, Borges, Macedonio Fernández, Joyce i tota la novel·la negra. Però hi ha també el cine, la seva tasca com a editor, crític, professor… Hi ha la lluita per subsistir, per cobrar els diners per pagar el lloguer dels pròxims dos mesos, les seves històries entrellaçades entre les dones i l’amor, les seves passejades nocturnes quan la ciutat dorm. Hi ha les avinences i desavinences amb els seus amics. El voler estar sol i lluny del brogit del món i dedicar tots els seus esforços a construir una obra. Hi ha la convulsa vida política de l’Argentina i el cas Padilla. Hi ha, en fi, la seva constant intenció d’estar fora del temps i de voler llegir i escriure a contracorrent.

    Amb la convicció que un diari és un anar «escrivint per a l’oblit», Ricardo Piglia és conscient dels riscos a què s’enfronta: «substituir amb aquests quaderns la memòria. No viure l’experiència més que per escrit». Però per als lectors és una benedicció dels déus poder assistir en primera persona a aquesta experiència en qualitat de vida i work in progress. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo