De Serrat a Serrat

Després de cinc anys desenvolupant-se en la intimitat de l’estudi d’EL PERIÓDICO, els concerts acústics van travessar el llindar i, a l’altre costat del mirall, o de la càmera, es van trobar amb un públic expectant que aquest dimecres va omplir la sala Luz de Gas. Cita de tamboret i instrumentacions nues, fidels al guió, al voltant d’una dotzena d’artistes d’ampli espectre. Nit que va anar de Serrat a Serrat, de la jove Joana, que va obrir la sessió, a l’universal Joan Manuel, que la va culminar, tres hores després, compartint els acords de Mediterráneo.

Les primeres paraules, d’agraïment, les va dedicar al públic, «per haver esgotat les entrades en un tres i no res», la redactora d’aquest diari Núria Martorell, responsable, va recordar, de «posar en marxa» la iniciativa de Música Directa fa cinc anys. Agafant el testimoni, Joana Serrat va obrir foc amb una cançó inèdita, Trapped in the fog, entre melancòlics acords de guitarra amb arrel folk. Va completar l’actuació amb la seva peça més coneguda, Cloudy heart, «que parla d’abraçar la llum», va precisar.

Veu i guitarra

El primer tram de la nit van seguir protagonitzant-lo cantautors; Rafa Pons, cantant «al paio que es va enamorar d’una mossa d’esquadra» i Andrés Suárez, vingut, va dir, expressament de la seva terra gallega. Tots dos es van aliar en una peça sentida, Supongo. Entre actuació i actuació, salutacions, a la pantalla de vídeo, d’altres veus que han passat per Música Directa i no van poder ser presents a Luz de Gas, com Ariel Rot, Martirio, Pancho Varona amb Antonio García de Diego, Leiva o Rozalén.

Per a Els Catarres, actuar en format desendollat no va suposar cap dificultat. «Nosaltres sempre fem acústics, però, ¡avui encara més!», va exclamar Èric Vergés abans d’abordar Nit d’agost i Estels al vent. Tampoc per a India Martínez, l’artista que va estrenar els acústics d’aquest diari l’octubre del 2011.

El pop es va obrir pas amb Sidonie. «¡Avui, més que mai, som el pitjor grup del món!», van proclamar al·ludint al títol del seu nou disc. Es van deixar anar en un No sé dibujar un perro de portes obertes, al qual es van sumar India Martínez, Zahara i membres de Love of Lesbian i Sidonie. Promiscuïtat en escena: Zahara també va comptar amb Marc Ros, de Sidonie, i es va poder veure aquest grup, amb Love of Lesbian, cantant a cor obert la balada Te quiero, de Perales, amb Elefantes.

La melancolia i la festa

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

Va sortir Pau Donés, Jarabe de Palo, subratllant el fons melancòlic de Depende i Grita en versions a veu i piano. I Joan Dausà, amb la violoncel·lista Núria Maynou, estrenant la dramàtica Com plora al mar.

Serrat va celebrar els efectes beneficiosos de «compartir la música» amb Seria fantàstic i Cançó de matinada, acompanyat per Kitflus. Clímax. «I ara, ¿com aixequem això?», va dir de broma Santi Balmes. Ho va aconseguir amb Como un volcán, de l’últim disc de Love of Lesbian, i citant-se amb Zahara a Domingo astromántico, camí de la festa mestissa de La Pegatina i del retorn a Serrat amb un Mediterráneo col·lectiu en suport a Open Arms, ONG d’ajuda als refugiats, en la imatge més definitiva i total d’aquesta Música Directa.