'Fan fiction' amb un John Lennon sense domesticar

John Lennon va comprar una de les 365 illes de la badia de Clew, la de Dorinish, pensant que es convertiria en un idíl·lic refugi en la lrlanda dels seus ancestres. Tot i que li va costar només 1.700 lliures va ser una mala inversió: va resultar ser un lloc inhabitable i sorollós, castigat pel vent i les onades de l’Atlàntic i els crits, picotades i defecacions de les agressives gavines. Així que només la va trepitjar un parell de vegades en la seva vida, una amb cadascuna de les seves dones, Cynthia i Yoko. No obstant, en la seva novel·la Beatlebone (Raig verd / Rayo Verde), l’escriptor irlandès Kevin Barry, guanyador del premi IMPAC i del guardó de literatura de la UE, n’ha imaginat una tercera visita, el 1978. La d’un Lennon disposat a practicar la tècnica del crit primal de Janov de cara al mar, guiat per un extravagant home local per a tot, Cornelius.

«La història té relació amb la realitat fins a cert punt, i després es desvia i és fantasia», explica un cèlticament loquaç, simpàtic, pèl-roig i pigat Barry (Limerick, 1969). «El pitjor que podia fer en un llibre sobre John Lennon és anar al més segur, i jo volia que el llibre fos una bogeria enorme, demencial, perquè el protagonista ja era així. I si el llibre havia de ser emocionalment veritat, com a retrat d’un artista havia d’anar per camins molt allunyats de la realitat», diu.

LENNON EL 1978

Barry ha triat un moment en la vida de Lennon en què aquest sortia d’un període d’inactivitat musical, en el qual es va dedicar a criar el seu fill Sean i estava a punt de començar la producció de l’àlbum més plàcid de la seva carrera, el Double Fantasy. No sembla tenir gaire a veure amb el Lennon confús i a punt per llançar brams terapèutics del llibre. «En aquella època no componia perquè era feliç. Havien quedat enrere els seus problemes de visats, el seu matrimoni anava bé, tenia un fill, preparava l’àlbum més ensucrat de la seva carrera… jo he volgut imaginar què hauria fet si hagués agafat un camí diferent, més avantguardista. M’imagino un Lennon en un univers paral·lel».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Un Lennon no domesticat? «Sí, exactament. Això fem amb els nostres herois culturals, sobretot quan han acabat de forma tràgica. El meu propòsit principal era fer aquest retrat en un moment de dificultat creativa i captar la seva veu. Una veu molt difícil, perquè quan escoltes les seves entrevistes pot ser molt lleu, molt divertit i en la mateixa frase, de sobte, ser fosc, paranoic i agressiu». En els dos llibres de Lennon, assenyala Barry, hi ha molt poc d’aprofitable, molt d’esborrany amb idees caòtiques sense polir. «Beatlebone és una versió imaginària de la mena de llibre que potser li hauria agradat escriure a John Lennon. Encara que no sigui precisament una experiència còmoda per al lector», concedeix. ¿Això seria una forma un pèl sofisticada de fan fiction? «Absolutament. És aquest gènere. I també té molt en comú amb el teatre radiofònic, és un llibre que el lector pot escoltar».

UN IRLANDÈS A BARCELONA

Barry va passar gairebé sis mesos a Barcelona, l’any 1999. «Vaig viure a Gràcia. I era molt diferent de com és avui. Encara és un indret bonic, però es veu que ara hi ha més diners. Llavors vaig llogar-hi un pis molt, molt petit per 100 euros al mes. Afortunadament, com que no coneixia l’idioma i hi havia menys gent de més de 40 anys que parlés anglès, em vaig quedar tancat en la meva llengua, aïllat, i escrivint», explica. «En aquella època –afegeix Barry– encara es podia fugir de la pluja d’Irlanda i viure barat i sota un cel blau. Avui en dia no sé on van els escriptors joves…»