El 'thriller' i els seus passadissos

Claudio Cerdán (Iecla, Múr­cia, 1981) detesta els espòilers. De fet, sovint renuncia a veure els tràilers de les pel·lícules abans d’anar al cine perquè cap avançament li espatlli poder gaudir feliçment del suspens. En la inquietud de no saber què passarà a continuació, opina, hi ha una de les claus del 'thriller'. S’entén així la cura amb què ha trenat la trama d’'El club de los mejores' (Ediciones B), la seva última novel·la, que es presenta plena de girs narratius i situaciones inesperades, i amb un final que deixa noquejat el lector.

«Però compte: en el 'thriller' tot ha d’estar ben planificat. No et pots treure conills del barret de copa ni fer trucs de fira. Has de mantenir el lector en tensió, però sense enganyar-lo, amb credibilitat, mostrantli les peces del puzle perquè ell les encaixi. I al final, el puzle ha d’encaixar», explica.

A la caça d’aquest objectiu, Cerdán ha compost la seva última novel·la negra seguint el mateix sistema pautat que va utilitzar en les set obres que ja ha publicat. No obstant, aquesta vegada hi havia un matís innovador: 'El club de los mejores' és ple de pistes relacionades amb la seva vida i fins i tot la llavor de la qual va sorgir la narració té a veure amb una experiència personal. «Un dia, parlant amb un amic de l’escola a qui feia anys que no veia, em vaig quedar perplex al descobrir que ell recordava coses que jo havia esborrat totalment de la memòria. Em vaig preguntar: ¿hi pot haver res del meu passat que ara no recordi, però que pugui fer-me mal a aquestes altures de la vida?».

La resposta és el fil del qual estira Walter, el protagonista de la novel·la, per acabar enredant-se. Una nit apareix per casa seva Cormac, un amic de la infància, que arriba suplicant ajuda: la seva dona ha sigut segrestada. Per auxiliar-lo, Walter es veurà obligat a submergir-se en un laberint de trampes narratives que condueixen a l’època en què tots dos eren nens i van jurar mantenir en secret un esdeveniment terrible que ara reapareix com un llamp en la seva vida.

LA NECESSITAT D'UNA MÀSCARA

I fins aquí podem explicar, que l’autor detesta els espòilers. No formen part del suspens els motius que han portat Cerdán a firmar l’últim llibre amb el pseudònim d’Arthur Gunn. «És la meva novel·la més personal. Hi ha tantes referències extretes de la meva vida que he necessitat fer servir aquesta màscara per moure’m pel relat amb més confiança», explica. Arthur és un homenatge al seu fill Arturo, de 13 mesos; Gunn és una referència al gènere negre, que considera el seu territori natural des dels temps en què es dedicava a dibuixar tebeos. Avui segueix escrivint guions per a còmics.

La decisió de situar la història a Minneapolis té a veure amb el seu propòsit d’allunyar al màxim el relat de la seva experiència, però hi ha trampa en l’elecció d’aquest estat nord-americà en particular: els seus paisatges i el clima s’assemblen molt als de Suècia, país al qual Cerdán i la seva dona es van veure obligats a emigrar per motius laborals fa dos anys, i on tenen previst viure els pròxims cinc. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les 400 pàgines d’'El club de los mejores' han vist la llum a la mateixa latitud on van ser creats els millors títols de la prestigiosa novel·la negra escandinava, però l’autor prefereix mantenir les distàncies. «La novel·la negra sueca se sap vendre molt bé, però no tota és igual de bona. Quan llegeixo una obra de gènere negre, no em fixo en la nacionalitat de l’autor, sinó que m’atrapi», observa.

Precisament, aquesta és la definició de la seva última novel·la que més insistentment li ha arribat. «Em diuen que és addictiva, que enganxa i es llegeix d’una tacada. Quan la vaig escriure no creia que estigués component un passapàgines, però accepto el comentari», assenyala.