ENTREVISTA
Nacho Vigalondo: "Si Hollywood m'ofereix una franquícia em cago de por"
El cineasta trenca els esquemes de la comèdia romàntica amb 'Colossal', la seva primera pel·lícula nord-americana
Anne Hathaway protagonitza el film, de factura impecable i amb un guió que és molt més que una idea boja
/
Després de Toronto i Sant Sebastià, Nacho Vigalondo (Cabezón de la Sal, Cantàbria, 1977) recala ara a Sitges per presentar fora de concurs la seva primera pel·lícula made in USA. Colossal parteix d’una idea boja: una jove nord-americana a l’atur (Anne Hathaway) torna al seu poble natal i no dóna crèdit al constatar que els seus moviments de braços, cap i cames són repetits per un monstre que està atemorint Seül. Colossal és molt més que una anada d’olla. És una comèdia romàntica atípica, un al·legat contra el maltractament i la demostració que tots tenim traumes de la nostra infància.
–L’arrencada de Colossal
–És el tipus de xorrades que vaig acumulant al meu calaix. I en tinc unes quantes. Però no se sostenen en pel·lícula fins que no trobo el motor, la part emocional. En aquest cas, la relació noia-noi.
–Hathaway dóna vida a una dona amb poder. ¿S’ha posat feminista?
–M’agrada com el seu personatge trenca amb totes les expectatives d’una comèdia romàntica.
–Més enllà de l’entreteniment, la pel·lícula té un seriós discurs contra el maltractament.
–Sempre intento explicar alguna cosa que no tingui a veure amb l’escorça del guió. És una bona eina de treball intentar que el film tingui cor.
–¿Té alguna mena de trauma infantil que s’accentua cada vegada que torna al seu poble natal?
–No més gran que el de qualsevol. En aquestes edats, en què som adults però no tant, tots tenim una relació conflictiva amb el nostre lloc d’origen i amb els nostres pares. Cada vegada que sóc allà aquests conflictes vibren. Però, vaja, no tinc un trauma espectacular per poder confessar. Aquest any he anat dues vegades al poble, una per al casament del meu germà i una altra per fer el pregó.
–¿Intimida treballar amb una estrella com Hathaway?
–És el meu grau d’agraïment és tan gran que el que sento és un deute amb ella. Lluitaé perquè no se’n penedeixi mai.
–El pressupost mitjà d’una pel·lícula espanyola és d’1,6 milions d’euros. Vostè n’ha tingut cinc. «No sé què fer amb tants diners», va dir a Hataway.
–Va ser graciós. Ella va parlar amb tots els directors de departament i tots li deien que aquesta era una pel·lícula molt petita i que no hi havia marge de maniobra. Quan li va tocar parlar amb mi li vaig dir que no sabia què fer amb tanta pasta. Però, l’hi asseguro, no he sigut un nou-ric rodant-la.
–¿I si Hollywood li ofereix una franquícia?
–Quina por. Sol passar que quan firmes el contracte ni tan sols hi ha guió. Jo estaria cagat de por. No vull presumir d’autoria, i he de confessar que si m’oferissin una xifra descomunal per una cosa així no sé quina seria la meva resposta immediata. El meu objectiu és que les pel·lícules sembli que les faig jo. No perquè jo sigui molt important, sinó perquè és el que demano quan vaig al cine.
Notícies relacionades–Va confessar fa poc no ser un autor de públic massiu.
–Cap de les meves pel·lícules anteriors ha tingut vida comercial ortodoxa. No obstant, per a mi la gran por no és no fer taquilla sinó no fer cine.
