Yuval Noah Harari: "La majoria de la gent serà innecessària al segle XXI"

Amb llibres com Sàpiens. Breu història de la humanitat, el jove historiador israelià Yuval Noah Harari (1976) ha sigut llegit i recomanat per lectors com Barack Obama i Mark Zuckerberg. L’elit de l’elit que pot fer realitat, o no, els negres presagis sobre el futur que planteja a Homo Deus. Una breu història del demà (Edicions 62 / Debate), el llibre sobre el qual avui debatrà amb Jorge Wagensberg en el cicle Converses a la Pedrera. En aquesta obra exposa que en l’últim segle, la humanitat ha reduït dràsticament la fam, ha endarrerit la mort i ha acotat les guerres. Aquest procés pot seguir progressant per aconseguir més felicitat (però gràcies a la bioquímica) i més longevitat (per a uns quants) fins a arribar a crear una nova figura, l’Homo deus, amb capacitats que els nostres ancestres reservaven als éssers divins. Però aquest plantejament aparentment optimista és un macguffin, i la història pot anar per camins més funestos. I és que un dels mèrits de Harari és la seva habilitat per utilitzar recursos narratius…

–Així que d’optimisme res de res, ¿oi?

–El primer capítol del llibre és la història simple que ens solen explicar científics i futuròlegs. Una simple projecció del present. En el passat vam aconseguir superar el còlera, el tifus i la tuberculosi i ara vencerem el càncer i l’Alzheimer i trobarem la manera de rejovenir el cos. Però els ideals fonamentals que ens van impulsar en aquesta direcció es poden esfondrar. Encararem no només canvis tecnològics sinó també ideològics. I la idea que podem mantenir els valors humanístics que han sigut predominants durant el segle XX, però amb una millor tecnologia per fer-los realitat, és molt naïf.

–¿Així, la llibertat, la democràcia, els drets humans, corren perill?

–Sí, per descomptat. Les idees fonamentals de les democràcies liberals amb què estem familiaritzats, com un home un vot, en un món amb castes biològiques, cíborgs i intel·ligència artificial poden quedar completament obsoletes. Els superrics monopolitzaran el poder i podran utilitzar-lo per començar a millorar biològicament. Un grau de desigualtat que mai ha existit.

–¿I els altres?

–La història del segle XX és una història de victòries, incompletes per descomptat, sobre la desigualtat. Això potser s’invertirà. El cotxe intel·ligent pot fer que les decisions sobre el trànsit que ara prenen milions de persones les prengui un algoritme propietat d’una gran corporació. I aquesta centralització del poder la veurem en més sectors.

–Vostè diu que en aquesta societat la classe majoritària passaria a ser la dels innecessaris. El moment més inquietant del llibre és quan planteja que hi ha un model de com seria aquesta relació entre les dues classes: com tractem els animals.

–Bé, em sembla que no se’ls menjaran, no crec que arribem a això. No crec que la gent sigui criada en granges com a Matrix, això no és realista… Les màquines no necessiten menjar persones. El que vull donar a entendre és que al segle XX les millores en la vida de l’humà mitjà es van produir sobretot pel fet que els governs, a tot el món, van establir sistemes massius d’educació, salut i de l’Estat del benestar. Fins i tot Hitler necessitava que milions d’alemanys estiguessin en condicions de servir a la Wehrmacht i treballar a les fàbriques. Tenia sentit invertir en el seu benestar. Al segle XXI les elits perdran els seus incentius per invertir en la salut, l’educació i el benestar de la majoria perquè la major part de la gent serà innecessària. I això ara ja està passant a tot el món.

–¿El futur s’assemblarà a aquelles societats en què el 20% de la població podia morir de fam sense que s’immutessin al palau reial?

–Podria ser una cosa així. Hem de ser molt realistes: durant la major part de la història, la majoria de la gent ha sigut insignificant per a les elits i els centres de poder. I avui,com més globalitzada i automatitzada és l’economia, menor és el poder de la classe obrera. Crec que aquesta és una de les raons per les quals la gent vota Donald Trump als Estats Units, pel brexit al Regne Unit o pels nous partits a Espanya, Grècia i Itàlia. La gent s’adona que està perdent el seu poder i intenta desesperadament demostrar al sistema que encara el té. 

–Li posa nom a aquest futur amenaçant: dataisme.

–És la situació en què, amb prou dades biomètriques sobre mi i prou poder computacional, un algoritme extern em pot entendre millor del que jo m’entenc a mi mateix. I una vegada existeix aquest algoritme, el poder passa de mi, com a individu, a aquest algoritme, que pot prendre millors decisions que jo. Això comença amb coses simples, com l’algoritme d’Amazon que et proposa llibres, o els sistemes de navegació que ens diuen quin camí agafar. I això anirà passant també en decisions més importants, com en quina universitat estudiar, a qui votar… Anirem cedint poder de decisió, i no perquè ho decideixi un poder dictatorial, sinó que serem nosaltres els que voldrem fer-ho.

–Vostè diu que aquest és només un futur possible. ¿Quines possibilitats tenim d’evitar-lo?

–Encara tenim molt marge per triar quanta autoritat cedir al nostre mòbil. Però hi ha un camp en què serà molt difícil resistir a aquesta evolució, el de la medicina. En 20 o 30 anys, el tipus d’atencions mèdiques que podràs rebre si renúncies a la teva intimitat serà tan, tan superior al que tenim ara que molt poca gent triarà preservar la seva privacitat. Si un googledoctor pot monitoritzar 24 hores al dia tot el que passa al teu cos, i pot reconèixer l’inici d’una grip, d’un càncer o un Alzheimer quan sigui tractable, i has de triar entre intimitat i salut, el 99% de la gent triarà salut i li donarà permís al googledoctor.

–Vostè diu que al seu llibre exposa una «predicció històrica», cosa que sembla contradictòria. ¿Quin és el paper de l’historiador?

–Plantejar diferents possibilitats. La majoria de la gent, quan observa el món, creu que el que veu és natural. Els historiadors entenem les forces que ens han portat fins aquí i també els accidents que han tingut lloc durant aquest procés i les alternatives que es podrien haver fet realitat. Hem d’utilitzar aquest coneixement per mirar al futur amb una perspectiva més oberta, no per predir-lo, que és impossible, sinó per adonar-nos que hi ha alternatives.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Parla més de l’amenaça de la intel·ligència artificial que del canvi climàtic.

–La meva por és que el canvi climàtic pot destruir la majoria de sistemes ecològics, la majoria dels animals i plantes, la majoria de la gent, però que la ciència i la tecnologia seran capaces de salvar les elits. Així que l’escalfament global pot accelerar aquest procés de què estàvem parlant. El perill és que l’elit política i econòmica, ni que sigui de forma inconscient, sent que es podrà escapar d’aquest desastre.