¿Bob Dylan es mereix un premi literari com el Nobel? Escriptors a favor i en contra

Norman Mailer va sostenir una vegada que si Bob Dylan era un poeta, ell era un jugador de bàsquet. No és això el que pensen els acadèmics suecs, per a un dels quals, Per  Wastberg, el músic de Duluth i des d’avui premi Nobel de literatura fins i tot és «probablement el poeta viu més gran». Però l’Acadèmia Sueca no és necessàriament un reflex de les opinions majoritàries en el món literari, i ahir en un mitjà tan procliu a la sentència afilada com Twitter es van anar desgranant opinions d’escriptors molt més pròximes a la crítica de Mailer. Sigui perquè considerin que, posats a girar finalment la vista als EUA, abans hauria d’haver passat Philip Roth, perquè opinin que l’honor de ser el primer cantautor guardonat hauria d’haver sigut, per exemple, per a Leonard Cohen, o perquè els grinyola que un músic obtingui els llorers, i no per la veu de Dylan sinó per un concepte més restringit de què és literatura del que en canvi comparteixen altres  col·legues que han cridat hurres i han recordat la relació secular entre poesia, oralitat i música.

Per cert, Mailer estava bastant influït pel fet que el músic, com a veí d’escala seu que va ser, es va comportar com un «fill de puta». Pel que fa a les seves lletres, també va dir: «Evidentment, sempre he opinat que les seves lletres eren incontestablement bones, sense discussió possible». Algunes opinions potser s’han fonamentat en motius tan viscerals com aquest. Però en general les frases esmolades llançades ahir són l’iceberg d’un debat sobre l’acceptació en l’olimp literari d’un compositor de cançons que suscita altres dilemes: les fronteres entre cultura popular i la reconeguda acadèmicament, el manteniment o no de fronteres entre gèneres i expressions culturals, la pressió de buscar el beneplàcit de l’audiència sobre el cànon cultural... 

EN CONTRA DEL NOBEL

Notícies relacionades

Bob Dylan, guanyador del premi Nobel de literatura 2016

"Si Dylan és un poeta, jo sóc un jugador de bàsquet"

La reacció més visceral va venir des d’un flanc insospitat. No precisament des del parnàs literari. «Sóc un gran fan de Dylan, però aquest és un premi nostàlgic i mal concebut, excretat per les ràncies pròstates d’uns hippies senils i balbucejants», va llançar l’escocès Irvine Welsh. Altres van optar més aviat per la ironia (amb arguments pròxims a la denúncia de l’intrusisme professional). «Estic contenta per Bob Dylan, ¿però això significa que puc guanyar un Grammy?», va escriure Judy Picoult. «Entenc perfectament el comitè Nobel. Llegir llibres és cansat», va ironitzar Gary Shteyngart. «És una amarga decepció per als que esperàvem que Morrissey guanyés aquest any. Però això ens dóna esperances per a l’any que ve», va sentenciar Jonathan Franzen.

A FAVOR DE DYLAN

Un dels més entusiastes en el seu suport a Dylan va ser Salman Rushdie, per a qui el premiat és «un brillant hereu de la tradició dels bards». Un altre front de suport es va formar des dels autors de gèneres com la fantasia i el 'thriller', i per motius obvis. «Bob Dylan és una gran elecció per al premi Nobel. Una conseqüència podria ser l’obertura del premi a la ficció de gènere igual que a la 'literària'», va opinar Philip Pullman. «Estic  eufòric (...) Cosa gran en aquests temps de sordidesa i tristesa», va afegir Stephen King. I des d’altres marges de la literatura, els que la uneixen amb el periodisme, David Remnick va reconèixer que molts novel·listes (el primer, Roth) han guanyat o haurien d’haver guanyat el Nobel però que això no hauria d’entelar una elecció «sorprenent i inequívocament meravellosa». Però va ser una eterna candidata, Joyce Carol Oates, qui va sentenciar: «Les seves inoblidables lletres i música m’han semblat sempre, en el més profund sentit, literàries».