10 lletres icòniques de Dylan

Les cançons de Dylan van traçar al seu dia un pont entre el folk i rock’n’roll, però, a més d'encunyar un nou llenguatge musical, van elevar el llistó literari de la música popular. Repassem deu moments destacats de la poètica dylaniana.

'BLOWIN' IN THE WIND' (1962)

Dylan es basa en una lletania amb ressonàncies bíbliques per captar el desig de canvi i al·ludir a la veu dels desafavorits. La guerra del Vietnam mostra tota la cruesa i el nou corrent del món adquireix una forma tel·lúrica i inevitable. «Això, amic meu, tan sols ho sap el vent», canta, suggerint que la resposta és a tot arreu, en l’ambient, i que és a la vegada intangible.

'MASTERS OF WAR', (1963)

Una peça pacifista que va fer època, inspirada en remots cants tradicionals. Dylan recull les seves impressions sobre la guerra freda i apunta cap als que «ajusten els seus gallets perquè altres disparin». Sense cap pietat:  «I espero que moriu / i que la vostra mort arribi aviat», conclou, afegint que pensa anar a la tomba. «Per assegurar-me que esteu morts».

'THE TIMES THEY ARE A-CHANGIN' (1964)

L’advertència que «els temps estan canviant» es va tornar profecia a mesura que el moviment en defensa dels drets civils, aliat del folk, marcava el signe d’una era. «Veniu, senadors, congressistes, / ateneu la crida / i no us quedeu al llindar, no bloquegeu l’entrada...» La revolta ja és una realitat. «Hi ha una batalla allà fora» i «és atroç». 

'MAGGIE'S FARM' (1965)

El trànsit del Dylan 'folk singer' al rocker de garatge es va expressar en peces com aquesta, aïrada recreació de la cançó protesta fins a l’extrem que pot interpretar-se al seu torn com una paròdia d’aquest format tradicional. Però el seu original enfocament, una deformació ridícula de les condicions de treball de la «granja de la Maggie», pot llegir-se com una crítica al sistema laboral.

'LIKE A ROLLING STONE' (1965)

Un himne rabiós sobre una col·lega d’aventures que ha caigut des del cim més alt. Potser es tractava de la 'noia Warhol' Edie Sedgwick, tot i que aquest punt mai va ser confirmat. «¿Què se sent? Sense tenir casa, com una completa desconeguda, com una pedra rodant». L’acidesa de Dylan ha convertit la peça en un símbol de la rebel·lió associada als anys 60.

'DESOLATION ROW' (1965)

«Estan venent postals del penjat / pintant els passaports de color marró...» Així comença aquesta peça de contorns surrealistes, en què figures al·legòriques desfilen en un context narratiu de calat apocalíptic, vestit amb teixits folk propis d’un 'cowboy' sinistre. Aquesta peça està considerada un punt d’inflexió en la depuració lírica del seu autor.

'VISIONS OF JOHANNA' (1966)

Dylan desborda el seu llenguatge líric en aquest torrencial fresc psicològic que es mou entre la carn i l’esperit. «El fantasma de l’electricitat udola sobre els ossos» de Johanna, potser Joan Baez, en una de les grans peces del doble àlbum 'Blonde on blonde', que inclou altres mostres d’escriptura transcendent com ‘Leopard-skin pill-box hat’ i ‘Just like a woman’.

'IDIOT WIND' (1975)

Un Bob Dylan deixat anar i aïrat en un text que cola comentaris injuriosos en un paisatge ple de missatges en clau (com l’àlbum al qual pertany, 'Blood on the tracks'). «Vent idiota, bufant cada vegada que mous la teva boca (...) / Bufant entre les flors de la teva tomba». Jakob Dylan va declarar que aquesta cançó reflectia una conversa entre els seus pares, Bob i Sara Dylan.

'HURRICANE' (1975)

Notícies relacionades

Nobel per al poeta Dylan

¿Bob Dylan es mereix un premi literari com el Nobel? Escriptors a favor i en contra

Narració captivadora que evoca la peripècia del boxejador negre Rubin 'Hurricane' Carter, condemnat a la presó el 1966, en un judici polèmic, després de veure’s embolicat en un triple assassinat. Dylan, que el va anar a veure a la presó i va defensar la seva innocència, va haver de modificar la lletra per petició de Columbia per evitar problemes legals. Va compondre la peça amb Jacques Levy.

'NOT DARK YET' (1997)

Un Bob Dylan en plena maduresa, que passa revista a la seva trajectòria vital sense escatimar reflexions crues. «He arribat al fons d’un món ple de mentides / No busco res als ulls de ningú / A vegades, la meva carta és més pesada del que puc suportar». I inclou, ja des del títol, al·lusions sarcàstiques a la mortalitat: «No és fosc encara, però gairebé».