Liu Cixin: 'La ciència-ficció és universal'

L’any passat, Liu Cixin va guanyar el premi Hugo, un dels principals guardons de la ciència-ficció, amb la traducció a l’anglès d’El problema de los tres cuerpos, l’inici d’una trilogia publicat originalment el 2007. Que per primera vegada un autor xinès obtingués aquest premi ha suscitat un interès a Occident per la ciència-ficció xinesa. I un interès similar al seu país: Liu ha passat per Barcelona en el marc d’una gira europea durant la qual el segueix un equip de la televisió xinesa. Però tendència a part, El problema de los tres cuerpos (publicada a Espanya per Nova, que ha invertit nom i cognom de l’autor, a la manera occidental) ha atret lectors d’arreu del món amb un plantejament original i complex. 

Una científica represaliada durant la Revolució Cultural entra en contacte amb una civilització extraterrestre, amb resultats alarmants per a la raça humana. Anunciar a l’univers que som aquí, a la nostra acollidora esfera blava, comporta el risc d’una possible visita d’aquests alienígenes d’aquí 400 anys. Les trames s’entrecreuen de tal manera que el lector haurà de decidir si es tracta d’una al·lucinació onírica, un joc de realitat virtual o un relat de l’estranyíssima civilització que intenta sobreviure en un sistema solar pròxim amb tres astres d’òrbites caòtiques.

El clàssic problema dels tres cossos està en l’origen de la trama. «Tot va començar amb la meva fascinació per aquesta formulació física, que és tan difícil de preveure matemàticament. Em va xocar que, si només amb tres cossos i les seves lleis gravitatòries ja és impossible predir-ne els moviments, de quina manera la ciència pot entendre l’univers. També m’intrigava la idea de deduir com serien els habitants d’un planeta en aquell sistema... A partir d’aquell moment, vaig recórrer a la imaginació», explica.

EL GÈNERE MÉS UNIVERSAL

Pel que fa a les especificitats de la ciència-ficció xinesa, es mostra més aviat escèptic: «Hi ha més aspectes en comú entre la ciència-ficció xinesa i la de la resta del món que no pas diferències. Aquest és el gènere més universal, perquè concep la raça humana com una entitat única». Encara que hi hagi diferències culturals, és clar. «En països estrangers, darrere de la ciència-ficció sempre hi ha l’empremta de la cultura religiosa. Per exemple, la clonació. A Occident, si es clonessin persones seria una acció antireligiosa, perquè la creació està reservada a Déu. A la Xina, en canvi, es consideraria un progrés científic», afirma l’escriptor. «Un altre tema fonamental –afegeix– és el de l’apocalipsi, un tema molt recurrent a Occident, quan aquest concepte pràcticament no existeix a Orient. Però aquesta diferència cada vegada és més petita per les influències que es reben allà dels autors clàssics de la ciència-ficció occidental. En aquesta novel·la per exemple, sí que hi apareix aquest element apocalíptic».

I és que l’horitzó del desastre ecològic està present en el llibre (amb referències a un clàssic com Primavera silenciosa), però també una visió negativa de determinats plantejaments verds més tecnòfobs, contraris al creixement, retratats com a perversament fonamentalistes, que potser s’entenen més bé en un context com el xinès (i també si tenim en compte la professió de Liu, enginyer en una planta energètica). «El medi ambient ha de ser protegit mitjançant el progrés tecnològic, sense que això comporti tornar a l’edat de pedra. Evidentment dono suport al moviment ecologista, però crec que comptar només amb mesures de protecció mediambientals no és suficient per garantir la supervivència de la raça humana a llarg termini. L’home necessitarà sortir a l’espai per disposar de recursos o per establir la civilització en altres llocs».

IMAGINACIÓ I LLEIS NATURALS

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El problema de los tres cuerpos ha sigut etiquetat com a hard sci fi, ciència-ficció amb forta base científica. Però, a diferència de Neal Stephenson, per exemple, Liu no es queda només en evolucions plausibles de tecnologies i coneixements científics actuals, sinó que es deixa endur per la fantasia, amb protons desplegats en una quarta dimensió, convertits en mecanismes intel·ligents. «La imaginació és l’ànima de la ciència-ficció. Les novel·les de ciència-ficció són surrealistes però no antinaturals, sempre han d’estar basades en les lleis naturals», postula.

La imatge de l’univers com si fos una selva fosca, en la qual tenim tendència a disparar així que sentim un soroll estrany, estarà present en el pròxim llibre de la trilogia. «No vull ser un profeta –precisa Liu–. Però per responsabilitat amb la nostra pròpia civilització hem de ser conservadors. L’exemple és el dels mateixos humans: quan dues civilitzacions es troben, la més feble gairebé sempre té totes les de perdre, com va passar quan Espanya va conquistar Amèrica».