José Luis Gómez: "La llengua s'ha convertit en el meu al·legat, la meva fixació"

José Luis Gómez (Huelva, 1940), a qui no li agrada que li diguin mestre, disfruta del seu nou repte teatral com a director i protagonista de 'Celestina', que representarà al TNC fins al dia 30. La seva versió manté el ric llenguatge original de la cèlebre obra de Fernando de Rojas, primer llibre en castellà que va ser traduït a l’anglès. L’expectació és gran i queden poques entrades per veure aquesta producció conjunta del Teatro de la Abadía i la Compañía Nacional de Teatro Clásico estrenada a Madrid la temporada passada.

–En una època com la nostra, amb la crisi, el retorn de populismes i la xenofòbia a Europa, ¿què aporta 'Celestina'? 

–Aquesta obra és una joia tant pel seu llenguatge com per la seva descripció de la societat i la seva contemporaneïtat, esgarrifosa. Té un rerefons de violència contra jueus, moros i esperits lliures que no subratllo però que sí que faig permeable en el muntatge. Hi apareix la societat tal com és, com un gran mercat. També hi ha corrupció, cosa que ha existit i existirà. La diferència és que en un Estat democràtic de dret hi ha més instruments que abans per perseguir-la. 

–¿Assumir aquest personatge era un dels seus somnis? 

–El que més em va interessar va ser l’obra. Si no arriba a ser així, en lloc de dedicar-me a aixecar el Teatro de la Abadía m’hauria concentrat a explotar el meu talent com a actor en el cine o en el teatre. Sempre he considerat més valuosa la meva aportació al conjunt de l’Abadía que la meva carrera. Ser famós és una absoluta tonteria. Ser més ric no ho és, però jo només necessito tenir-ne prou per viure. Provinc d’una família modesta, d’una tradició austera. 

–Descrigui’m la seva Celestina. 

–És una dona enredaire, seductora i  entabanadora per pura supervivència. El meu personatge porta bossa i sabata ortopèdica, una altra influència dels meus avantpassats. Ha sigut un atreviment per part meva assumir aquest rol però tenia una visió molt clara del que volia i tenia ganes de treure enfora el meu costat femení.  

–¿Quin llegat vol deixar a l’Abadía, projecte en què s’ha bolcat des del 1995? 

–Els teatres s’han d’omplir, però no a qualsevol preu. El teatre és una de les manifestacions culturals on l’ésser humà i la llengua es manifesten amb més força. La paraula representada es converteix en acció viva. 

–El respecte al llenguatge és un dels segells de les seves produccions, per algun motiu va ser nomenat acadèmic de la Real Academia. 

–El castellà és la segona llengua del món, però sembla que no en siguem conscients i que no sapiguem què fer-ne. La llengua s’ha convertit en el meu al·legat, la meva fixació. A l’Abadía no només entrenem la dicció dels actors, perquè el teatre no és solament parlar bé sinó també sentir allò que dius. Has de vibrar amb cada síl·laba. I aquest treball d’anys comença a veure els seus fruits ara. És un llegat que han assumit els meus alumnes, ara companys com Carmen Machi, Pedro Casablanc, Beatriz Argüello…  

–¿Quantes vegades ha pensat que la seva carrera podria haver seguit un altre camí? 

–De vegades he sentit que la fatiga d’estirar el carro finalment podria ser més forta que jo. És veritat que vaig deixar de desenvolupar la meva carrera en el cine i de dirigir òperes, però no me’n penedeixo perquè el projecte de l’Abadía té sentit. El pitjor de tot ha sigut compaginar l’activitat artística amb la gestió.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Com veu la situació entre Espanya i Catalunya? 

–Vull que es trobi una solució raonable i satisfactòria per poder seguir vivint junts. No vull manifestar-me políticament. Vaig estar casat amb una catalana i vaig viure aquí a la dècada dels 70, que va ser un període molt interessant. Per a mi seria com una amputació perdre Catalunya perquè estimo aquest país, el seu llenguatge i la forma de ser de la seva gent. Confio en el sentit comú dels ciutadans i també dels polítics per escollir el que sigui millor. Passi el que passi, s’ha de trobar la manera de seguir vivint junts.