Emily Blunt: "Les dones volen dones amb qui identificar-se"

Les adaptacions de literatura al cine afronten sempre, entre els seus molts reptes, el de personificar en un actor o una actriu la imatge que els lectors, individualment, s’han fet d’un personatge. Quan el llibre adaptat és un best seller com 'La noia del tren', el thriller que va escriure la britànica Paula Hawkins, aquestes imaginacions són milions. Òbviament era impossible que totes estiguessin d’acord que Emily Blunt fos l’actriu més idònia per posar en carn i ossos les representacions mentals que es poguessin haver creat d’algú com la Rachel, la turmentada alcohòlica que és el personatge central en una història de viatges personals, engany, infidelitats, voyeurisme i assassinat. Però per a l’actriu britànica, que en el seu pròxim projecte es transformarà en Mary Poppins, hi ha d’altres coses que compten molt més que l’aparença física en aquest paper i en la pel·lícula.

«Les dones volen llegir i veure dones amb qui es puguin identificar i no és habitual que es presentin dones amb defectes», va reflexionar Blunt en un trobada amb la premsa a Nova York. «Per això potser ha tingut tant d’èxit aquest llibre, o Perduda, o Millenium: els homes que no estimaven les dones (també portats al cine), perquè tenen en comú que tenen protagonistes femenines que afronten reptes en les seves personalitats».

Aquests reptes no falten en el tríptic femení que conforma el nucli de La noia del tren, que completen Rebecca Ferguson com a Anna i Haley Bennet com a Megan. I segons Blunt, aquestes dones amb un equipatge emocional molt gros i pesat són el vehicle perfecte per anar més enllà del simple thriller. «Aquesta pel·lícula et permet veure dones que són humanes tenint una experiència humana», diu la intèrpret. «Aborda temes rellevants de maternitat, matrimoni, infidelitat i identitat; de la pressió que posem a les dones en l’ambient domèstic, per la qual sembla que estàs incompleta si no tens un home o un fill. I et permet veure les entranyes de la vida de suburbi, una cosa molt més pròxim a la vida real que l’ideal de casetes amb tanques blanques».

En el seu cas, Blunt es va preparar per al seu personatge a consciència veient documentals, parlant amb amics alcohòlics o en rehabilitació i llegint tot el que va poder sobre l’addicció i la depressió. I així va crear un personatge que li agrada perquè no és afable o simpàtic. «Fa coses estúpides i és irresponsable, tòxica, infeliç».

Amb la direcció a càrrec de Tate Taylor, el realitzador de 'Criadas y señoras' i 'I feel good. La historia de James Brown', la pel·lícula no fuig de gràfiques descripcions de violència, i tant Blunt com Taylor expliquen que va ser una decisió conscient. «Paula (Hawkins) va crear una història violenta i sexi i havia de fer-la així», assegura el director. Sota la seva batuta l’acció s’ha mudat dels suburbis de Londres als de Nova York. L’actriu, per la seva banda, revela que ella i Taylor van fer «el pacte que la violència havia de ser molt real, molt brutal, molt lletja» i defensa que «a la pel·lícula la violència no és gens glamurosa, trivial o sensacionalista». «És incòmoda de veure perquè se sent molt real», afegeix.

CRÍTIQUES I TAQUILLA

Notícies relacionades

10 coses que potser no saps de l'autora i la protagonista de 'La noia del tren'

'La noia del tren': el món a través de la finestra

Segons Edgar Ramírez, l’actor veneçolà que és un dels tres personatges masculins de La chica del tren, la pel·lícula es mou en una tradició de productes dels anys 80 com ara Instint bàsic o Doble cos, «drames adults que no banyaven en almívar el conflicte humà, que es van deixar de fer i als quals tant de bo que aquesta pel·lícula torni a obrir les portes». La crítica nord-americana, en canvi, no ha sigut tan generosa, i la cinta ha sigut acusada de tenir una trama «tan plena de forats que es podria fer servir de colador d’espaguetis» ('The New Yorker') o d’entrar «involuntàriament en territori camp» ('A.V.Club'). Potser per això sona fins i tot positiu el que s’ha pogut llegir a 'The New York Times': «És una pel·lícula absurda, però es pot disfrutar».

Malgrat la tebior dels crítics, a la taquilla dels EUA està funcionant bé. I aquest bon resultat dóna sentit especial a una cosa que va explicar Taylor. Quan li van preguntar si l’èxit del llibre l’havia intimidat, va replicar: «Al contrari, era excitant. És bo que els lectors siguin apassionats sobre el material. I fa les coses divertides saber que almenys hi ha 10 milions de persones que volen veure la pel·lícula, fins i tot si senten que és dolenta».