Paula Bonet i les "despertadores"

El títol podria haver sigut «'La herida', 'El desgarro', 'Lo humano es estar solo', 'La muda', 'El deshielo'. Però vaig veure que 'La sed' els contenia tots. És alhora beure i veure. Sembla un llibre sec i dur però crec que també és lluminós», opina Paula Bonet (Vila-real, Castelló, 1980) sobre el seu nou treball, íntim, corporal, revelador, desfermat i per moments angoixant, que suposa una «evolució natural» en la seva obra i amb el qual torna a allò que sempre li ha agradat més, els aiguaforts i els olis. Ha tornat a ser «pintora» i ha aparcat l’etiqueta d’«il·lustradora», a la qual va arribar «per accident» amb les «imatges més preciosistes i els missatges adolescents i postadolescents» de 'Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End' i '813', el seu tribut en aquarel·les al cineasta François Truffaut. 

Amb 'La sed' (Lunwerg), la primera intenció de Bonet, consolidada artísticament i amb una legió de seguidors a les xarxes socials, era fer «un homenatge» a les poetes i escriptores –moltes xilenes– Anne Sexton, Clarice Lispector, Siri Hustvedt, Patti Smith, Teresa Wilms Montt, Sylvia Plath, Viginia Woolf, Marina Tsvetáieva, Alfonsina Storni, Virginia Ocampo i María Luisa Bombal. «Són dones que he descobert i m’han enlluernat, que m’han acompanyat i m’han ajudat a entendre’m respecte a mi mateixa i respecte la meva obra. Són capaces de trencar tabús, de posar sobre la taula temes com la masturbació, parir i rebutjar el fill... Dones de gran fortalesa que van fer una feina molt valenta. Vaig decidir mostrar-les a través de mi».

Per això hi ha molta Bonet en el personatge de Teresa, en la qual convergeixen Lupe (que ha trencat amb Martín) i Monique (que navega en un triangle amorós amb Bru) mostrant «que podem ser molt polièdrics i el dolor que ens podem causar, mutilant-nos, a l’encasellar-nos i etiquetar-nos». «La Teresa hi comença a veure a través d’aquestes dones. I ella renuncia a una part de si mateixa. Jo volia matar una part de mi amb la qual em negava a continuar vivint», assumeix. L’artista va viure «un procés dolorós». «No ho volia amagar, ho havia d’entendre. Era una ruptura emocional amb el que jo pensava que era la vida, el que jo esperava del meu context emocional i laboral, de la relació amb la meva família, la meva parella i la gent que consumeix la meva feina», confessa.  

Notícies relacionades

Truffaut del fotograma a l'aquarel·la

Il·lustradors 2.0

Per a «aquest esfondrament emocional», li serveixen com a metàfora les tremolors i terratrèmols que ha viscut en les seves diverses estades a Xile. «Veus que res és estable, tot muta, en qualsevol moment tot es pot ensorrar i acabar amb la vida tal com l’entens. N’has de ser conscient. I quan et penses que ja ho has superat reapareixen les rèpliques», detalla.

I apareixen les al·lusions al suïcidi, destí que, a més, van escollir moltes de les seves «despertadores», diu citant Kate Bolick, autora de 'Solterona' (Malpaso), una altra de les dones que desmunta clixés i que l’ha guanyat cap a la causa del feminisme. «Tothom hauria de ser feminista –opina–. S’ha d’aconseguir la igualtat absoluta d’homes i dones en drets i llibertats». Només intenta, diu, que la Teresa es faci la pregunta que es feia Lispector i amb la qual obre el llibre: «¿Com s’explica que jo no suporti veure, només perquè la vida no és la que em pensava sinó una altra?». «La soledat és necessària. Has de saber i entendre qui ets. T’has de donar temps per escoltar-te, parlar amb tu mateixa, acceptar que pots ser molt mediocre o ingènua. És l’única manera d’estimar, de donar amor, de sentir plaer i donar-ne...».