Benedict Cumberbatch: "Marvel està fent història en el món del cine"

Ha treballat a les ordres de Steven Spielberg a War Horse i de Steve McQueen a 12 anys d’esclavitud; ha triomfat als escenaris londinencs adaptant Shakespeare, i ha sigut nominat a l’Oscar per The imitation game (Desxifrant l’enigma), i tot això mentre obtenia fama mundial donant vida al detectiu més cèlebre de la història a la telesèrie Sherlock. A Doctor Strange, Benedict Cumberbatch encarna un dels superherois menys coneguts i més singulars de l’univers Marvel.

–Protagonitzar una pel·lícula de superherois no és el que un espera d’un actor com vostè.

–Per a Marvel han treballat intèrprets de la talla d’Anthony Hopkins i Ian McKellen, no ho oblidi. I participar en una pel·lícula com aquesta presenta al·licients que no trobo quan, per exemple, adapto Shakespeare sobre un escenari. Per donar vida a Stephen Strange vaig fer servir el meu cos i la meva veu com no ho havia fet mai abans. Vaig aprendre kung-fu. Jo sempre havia volgut demostrar-me que podia encarnar un heroi d’acció, i no se m’acut cap vehicle millor que una pel·lícula de  la Marvel.

–¿Per què?

–Marvel està fent història en el món del cine. Han produït 14 pel·lícules que componen tota una mitologia, i que no tan sols han triomfat a la taquilla, sinó que també han obtingut crítiques que van de molt positives a excel·lents. I en el futur, aquestes pel·lícules seran celebrades com un reflex essencial del nostre zeitgeist. I en concret, Doctor Strange és una obra especialment intrèpida dintre del seu gènere. No només utilitza els efectes especials per provocar explosions i destruir edificis, sinó que medita sobre assumptes com l’espiritualitat o el misticisme.

–Fa uns anys va passar un temps en un monestir tibetà. ¿Què hi va aprendre?

–Vaig passar cinc mesos ensenyant anglès als monjos d’una casa nepalesa a l’Índia, i vaig tenir ocasió de practicar la meditació. Va ser increïble. Quan aconsegueixes un cert estat de quietud i contemplació, la teva capacitat sensorial s’aguditza. I això, sens dubte, és bo per a un actor. I els monjos em van fer veure la simplicitat de la naturalesa humana, i com n’és de necessari el sentit de l’humor per viure una vida espiritual plena. Sincerament, va ser una d’aquelles experiències que et canvien la vida.

–¿N’ha viscut gaires més?

–Moltes. En una ocasió, mentre feia una travessa amb quatre amics, vam estar perduts a la muntanya durant un dia i mig, afectats de diarrea i mal de muntanya. En una altra, era a Sud-àfrica rodant una telesèrie quan dos companys i jo vam ser segrestats per sis homes que ens van lligar de mans, ens van embenar els ulls i van amenaçar de matar-nos. Vaig comprendre que davant la mort estàs sol, no importa quant amor rebis de la teva família..

–Els seus pares són actors. ¿És per això que també va decidir ser-ne?

–Inevitablement, però no em va facilitar les coses. El fet de sentir que havia d’estar a la seva altura em va imposar molta pressió. A més, viure entre actors va fer que fos conscient des de molt jove de les coses bones i dolentes d’aquesta professió, que no admet plans a llarg termini i que implica incerteses sobre quan arribarà el pròxim salari. De fet, els meus pares van treballar fort per donar-me una educació que em permetés dedicar-me a coses més serioses, com ser metge o advocat. Però vaig decidir que, si de totes maneres m’hi havia de deixar la pell, millor fer-ho dedicant-me al que m’agrada.

–¿Què és el que més li agrada de ser actor?

–Això sonarà frívol. Em paguen per viure experiències que a la resta del món li costen un dineral: muntar a cavall, aprendre a tocar instruments, visitar indrets remots. Dedicar el teu temps a acumular aquestes vivències és meravellós. D’altra banda, la possibilitat de ficar-te en la pell d’altres persones t’ensenya quina mena d’ésser humà ets tu.

–Això d’interpretar un doctor amb superpoders, ¿no el fa sentir una mica ridícul?

–A estones. Durant el rodatge, entre preses, et mires al mirall i és difícil no preguntar-te: «¿Què estic fent amb la meva vida?» Però mentre la càmera està engegada, tots ens ho prenem molt seriosament. És l’única forma que un film així funcioni.

Notícies relacionades

'Dr. Strange': superherois místics i èxtasi psicodèlic

L'heroi més psicodèlic

–Les pel·lícules de superherois dominen el paisatge cinematogràfic actual. ¿No creu que el públic tard o d’hora se n’atiparà?

–No, si segueixen evolucionant. Estic segur que en el seu dia a John Ford li preguntaven el mateix sobre el western, un gènere dominant durant dècades, que es va reinventar en l’spaghetti western i que ha seguit viu, com ho demostren Tarantino o l’Oscar de Valor de ley. Mentre evolucioni, el cine de superherois té molta vida. Si no ho fa, està mort. H