Un altre cas per a Cormoran Strike

This Ain't the Summer of Love

No se n'havia pogut desenganxar tota la sang. Encara tenia una línia fosca com un parèntesi a la part inferior de l'ungla del dit del mig de la mà esquerra. Va començar a gratar, tot i que li agradava força veure-la: era un record de les satisfaccions del dia anterior. Al cap d'una estona de rascar infructuosament, es va ficar l'ungla ensangonada a la boca i va xuclar. El regust ferrós li va recordar l'olor de la cascada que havia ruixat les rajoles del terra, havia esquitxat les parets, li havia amarat els texans i havia convertit les tovalloles d'un color tirant a salmó — flonges, seques i pulcrament plegades — en uns draps xops de sang.

Aquell matí els colors semblaven més lluents i el món, un lloc més bonic. Se sentia serè i envigorit, com si l'hagués absorbida, com si s'hagués empeltat de la seva vida. Després d'haver-les assassinades, te n'apoderaves: era una possessió que transcendia el sexe. Fins i tot el fet de saber-ne l'aspecte que oferien en el moment de la mort representava una intimitat que ultrapassava qualsevol experiència que poguessin compartir dos cossos vius.

El va envair l'emoció en adonar-se que ningú no sabia el que havia fet ni el que pensava fer a continuació. Es va xuclar el dit del mig, feliç i assossegat, repenjant-se contra el mur tebi, sota el sol feble d'abril, amb els ulls fixos a la casa de l'altre costat del carrer.

No era una casa elegant. Més aviat era ordinària. Tot i així, sens dubte feia de més bon viure-hi que no el pis minúscul on la roba encarcarada per la sang del dia anterior encara era en unes bosses negres d'escombraries, esperant el moment de ser incinerada, i on refulgien els seus ganivets, després d'haver-los rentat amb lleixiu, encastats darrere el sifó de sota la pica de la cuina.

La Secretària

Aquesta casa, en canvi, tenia un jardinet al davant, una reixa negra i una gespa que s'havia de tallar. Hi havien ajuntat dues portes principals de color blanc, la qual cosa evidenciava que havien reconvertit l'edifici de planta baixa i dos pisos perquè tingués apartaments independents a dalt i a baix. Als baixos hi vivia una noia que es deia Robin Ellacott. Però, per molt que s'hagués proposat d'esbrinar-ne el nom, dins del seu cap l'anomenava la Secretària. L'acabava de veure passar per davant de la tribuna, fàcilment identificable pels cabells rossos.

Observar la Secretària era un extra, un plaent afegitó. Com que tenia unes quantes hores lliures, havia decidit anar a espiar- la. Era un dia de descans, entre les excel·lències del dia abans i les de l'endemà, entre la satisfacció del que s'havia acomplert i l'emoció del que passaria a continuació.

La porta de la dreta es va obrir d'improvís i en va sortir la Secretària acompanyada d'un home.

Sense apartar-se del mur tebi, va mirar carrer amunt decantant el perfil cap a ells, fent com si esperés un amic. Cap dels dos no li va parar atenció. Van enfilar el carrer l'un al costat de l'altre. Els va concedir un minut d'avantatge i va decidir seguir-los.

Ella duia texans, una jaqueta prima i unes botes de taló baix. Ara que li veia els cabells llargs i ondulats a la llum del sol, es va adonar que tenien un to una mica rogenc. També li va semblar detectar un punt de fredor entre la parella, sumida en el silenci.

Hi tenia traça a l'hora de clissar les persones. Havia sabut clissar i seduir la noia que el dia abans havia mort entre les sangonoses tovalloles de color salmó.

Els va seguir per aquell carrer llarg del barri residencial, amb les mans a les butxaques, caminant amb aire desmenjat, com si anés cap a les botigues, sense que les ulleres de sol que duia posades cridessin l'atenció en aquell matí tan clar. La suau brisa primaveral agitava els arbres amb delicadesa. Al cap del carrer, la parella va tombar a mà esquerra i es va incorporar a la concorreguda avinguda principal, flanquejada per blocs d'oficines. Damunt d'ell llambrejava el vidre de les finestres, reflectint el sol mentre la parella passava per davant de l'edifici del consistori d'Ealing.

Llavors el company de pis de la Secretària -o el nòvio, o el que fos-, polit i oferint un perfil de mandíbula quadrada, va parlar amb ella, que li va donar una resposta curta i no va somriure.

Meuques amb mal geni

Les dones eren vulgars, mesquines, brutes i esquifides. Una colla de meuques amb mal geni que esperaven que els homes les fessin felices. No era fins que les tenies mortes i buides al teu davant que es tornaven pures, misterioses i fins i tot magnífiques. Llavors eren del tot teves i no podien discutir, ni forcejar, ni anarse'n; eren teves i les podies tractar com et donés la gana. El cadàver de l'altra s'havia tornat tou i feixuc el dia abans, després que ell l'hagués deixat exsangüe: era la seva joguina a escala real.

Va seguir la Secretària i el seu nòvio a través de les concorregudes galeries comercials Arcadia, lliscant com un fantasma o un déu. El podien veure, els compradors de dissabte? O potser s'havia transformat, doblement viu, i li havien concedit el do de la invisibilitat?

Havien arribat a una parada d'autobús. Ell feia temps fingint que mirava l'interior d'un restaurant oriental, les altes piles de fruita de l'exterior d'una fruiteria, les carotes de cartró del príncep Guillem i Kate Middleton que hi havia penjades a l'aparador d'un quiosc, el reflex d'ells dos al vidre.

Estaven a punt d'agafar el 83. Ell no duia gaires diners a les butxaques, però s'ho estava passant tan bé espiant-la que encara no volia que s'acabés. Quan va pujar darrere la parella, va sentir que l'home esmentava Wembley Central. Va comprar un bitllet i els va seguir al pis de dalt.

Van trobar dos seients junts al davant de tot. Ell se'ls va asseure a prop, al costat d'una dona rondinaire a qui va obligar a moure les bosses amb el que havia comprat. De tant en tant, les veus de la parella destacaven enmig del murmuri dels altres passatgers.

Quan no parlaven, la Secretària mirava per la finestra, sense somriure. Ella no volia anar on anaven, n'estava convençut. Quan es va apartar uns quants cabells de davant dels ulls, ell es va adonar que duia un anell de compromís. O sigui que es casaria... Si més no era el que ella es pensava. Ell va ocultar un lleu somriure darrere el coll apujat de la jaqueta.

El sol càlid del migdia es filtrava per les finestres brutes de l'autobús. Una colla d'homes va pujar al pis de dalt i va ocupar els seients del voltant. N'hi havia un parell que duien una samarreta de rugbi vermella i negra.

Tot d'una va tenir la sensació que aquell dia radiant s'esfumava. Aquelles samarretes amb la mitja lluna i l'estrella tenien connotacions que no li agradaven. El feien pensar en una època en què no s'havia sentit com un déu. No volia que aquell dia de felicitat quedés embrutit i tacat per antics records, per mals records, però l'eufòria que sentia de cop i volta s'havia esvanit. Contrariat -la seva mirada va coincidir amb la d'un adolescent de la colla, que de seguida es va girar, neguitós-, es va aixecar i es va encaminar cap a les escales.

Un pare i el seu fill petit s'agafaven fort a la barra del costat de les portes de l'autobús. Va sentir una explosió de ràbia a la boca de l'estómac: ell també hauria hagut de tenir un fill. O, més ben dit, encara ara l'hauria de tenir. Es va imaginar el nen dret al seu costat, mirant-lo, idolatrant-lo com un heroi, però el seu fill se n'havia anat feia molt de temps, i tot per culpa d'un home que es deia Cormoran Strike.

Pensava venjar-se d'en Cormoran Strike. El destruiria.

Quan va baixar a la vorera, va alçar la vista cap a les finestres davanteres del pis de dalt de l'autobús i va poder donar una última ullada fugaç als cabells daurats de la Secretària. Trigaria menys de vint-i-quatre hores a tornar-la a veure. Aquell pensament va contribuir a sufocar l'atac de ràbia que li havia provocat la imatge d'aquelles samarretes sarraïnes. L'autobús va arrencar amb estrèpit i ell va enfilar en sentit contrari, asserenant-se a mesura que caminava.

Tenia un pla genial. No el coneixia ningú. Ningú no sospitava. I a la nevera de casa l'esperava una cosa molt especial.

A rock through a window never comes with a kiss

 «Madness to the Method», Blue Öyster Cult

La Robin Ellacott tenia vint-i-sis anys i en feia més d'un que estava promesa. El casament s'hauria d'haver oficiat tres mesos enrere, però la mort inesperada de la seva futura sogra els havia dut a ajornar la cerimònia. D'ençà del dia que s'hauria d'haver celebrat el casament, havien passat moltes coses. La Robin es preguntava si s'avindrien més, en Matthew i ella, si ja haguessin intercanviat els vots. Discutirien menys si lluís una aliança d'or sota el safir de l'anell de compromís que li ballava una mica al dit?

Mentre s'obria pas entre els enderrocs de Tottenham Court Road aquell dilluns al matí, la Robin rememorava la discussió del dia anterior. N'havien sembrat la llavor fins i tot abans de sortir de casa per anar al partit de rugbi. Feia la impressió que cada vegada que quedaven amb la Sarah Shadlock i el seu nòvio, en Tom, la Robin i en Matthew s'acabaven barallant, circumstància que la Robin havia comentat mentre la discussió, que s'havia estat covant des del partit, s'allargava fins a altes hores de la nit.

—Era la Sarah la que remenava la merda, collons... Que no ho veus? Era ella la que no parava de fer-me preguntes sobre ell, no ho he començat pas jo...

Les sempiternes obres al voltant de l'estació de Tottenham Court Road havien barrat el camí de la Robin a la feina d'ençà que havia començat a treballar a l'agència d'investigació privada de Denmark Street. El seu humor no va millorar quan es va entrebancar amb una pila de runa; va fer uns quants passos vacil·lants abans de recuperar l'equilibri. D'un clot profund ple d'homes amb cascos i jaquetes fluorescents va emergir una ràfega de xiulets i de comentaris obscens. Ruboritzada i apartant-se de la cara tot de cabells llargs d'un ros rogenc, no va fer cas dels homes i els seus pensaments van tornar irremissiblement a la Sarah Shadlock i a les preguntes capcioses i insistents sobre el cap de la Robin.

—Té un atractiu estrany, oi? I té un aspecte una mica atrotinat. Però a mi no m'ha molestat mai, això. És sexi, en persona? És un paio alt i fort, oi?

La Robin s'havia fixat en la tensió acumulada a les barres d'en Mat-thew i havia procurat donar respostes neutres i indiferents.

— I esteu a soles al despatx? De debò? No hi ha ningú més? «Malparida —va pensar la Robin, en el bon cor de la qual no hi havia lloc per a la Sarah Shadlock—. Sabia perfectament el que feia.»

—És veritat que el van condecorar a l'Afganistan? Sí, oi? Uau, per tant també estem parlant d'un heroi de guerra?

Fredor

La Robin havia fet tots els possibles per silenciar aquell cor format per una sola dona elogiant en Cormoran Strike, però no se n'havia sortit: al final del partit la fredor havia aflorat en el tracte que en Matthew dispensava a la seva promesa. No obstant això, el disgust no li havia impedit riure i fer conyeta amb la Sarah durant el trajecte de tornada des de Vicarage Road, i en Tom, a qui la Robin trobava avorrit i obtús, també havia rigut de gust, sense adonar-se de res.

Empesa per altres vianants que també s'obrien pas entre les rases obertes al carrer, la Robin per fi va arribar a l'altra vorera, passant sota l'ombra de l'enreixat monòlit de formigó que era Centre Point i tornant-se a irritar en recordar el que en Matthew li havia dit a mitjanit, quan la discussió s'havia revifat.

—Només fots que parlar d'ell! No pots parar, oi? T'he sentit, amb la Sarah...

—No he començat jo, ha sigut ella, no ens estaves escoltant...

Però en Matthew l'havia escarnida, fent servir la veu genèrica que s'aplicava a totes les dones, aguda i d'imbècil.

—«Oh, té uns cabells tan macos»...

—Per l'amor de Déu, estàs paranoic perdut!— havia cridat la Robin—. La Sarah parlava dels cabells d'en Jacques Burger, i no dels d'en Cormoran, i jo només he dit...

—«I no dels d'en Cormoran»— havia repetit ell amb aquell xisclet de pallús.

Mentre la Robin resseguia la cantonada per entrar a Denmark Street, se sentia tan enfurismada com vuit hores enrere, quan havia sortit atropelladament del dormitori per anar a dormir al sofà.

La Sarah Shadlock, la punyetera Sarah Shadlock, que havia anat a la universitat amb en Matthew i que havia fet tot el que havia pogut i més per arrabassar-lo a la Robin, la xicota que s'havia quedat a Yorkshire... Si la Robin hagués sabut del cert que no tornaria a veure la Sarah, se n'hauria alegrat, però la Sarah assistiria al casament al juliol, i sens dubte continuaria empudegant el seu matrimoni, i potser un dia s'intentaria colar al despatx de la Robin per conèixer l'Strike, si és que el seu interès era sincer i no tan sols un recurs per sembrar la discòrdia entre la Robin i en Matthew.

«No l'hi presentaré mai, a en Cormoran», va pensar la Robin, enfurida, mentre s'acostava al missatger que hi havia plantat davant l'entrada de la feina. Tenia un portanotes en una mà, que duia enguantada, i un paquet llarg i rectangular a l'altra.

—Va a nom d'Ellacott?— va preguntar ella quan va ser prou a prop del missatger perquè la pogués sentir.

La Robin esperava una comanda de càmeres de fotos d'un sol ús amb una funda de cartró de color ivori: un detall per als assistents al convit. Com que darrerament el seu horari laboral s'havia tornat molt irregular, li resultava més fàcil que li enviessin les comandes per Internet a la feina que no pas al pis.

El missatger va fer que sí amb el cap i li va allargar el portanotes sense treure's el casc. La Robin va signar i va agafar aquell paquet tan llarg. Pesava molt més del que havia previst. De fet, quan se'l va posar sota el braç, va tenir la sensació que a dins només hi lliscava un objecte força voluminós.

—Gràcies— va dir ella, però el missatger ja havia girat cua i passava una cama per sobre la moto. La Robin va sentir que s'allunyava en el moment que ella entrava a l'edifici.

Va pujar per l'escala metàl·lica i ressonant que envoltava la gàbia de l'ascensor espatllat, amb els talons repicant contra el metall. La porta de vidre va llampurnejar quan la va obrir amb la clau, hi destacava la inscripció — C. B. STRIKE, DETECTIU PRIVAT— gravada amb un to fosc.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Havia arribat d'hora expressament. Estaven colgats de casos i volia posar-se al dia amb una part de la paperassa abans de reprendre la vigilància diària d'una jove russa que feia de ballarina de lap-dance. Pel soroll de passos feixucs que sentia a dalt, va deduir que l'Strike encara era al seu pis.

La Robin va deixar el paquet rectangular a l'escriptori, es va treure la jaqueta i la va penjar, amb la bossa, en un penjador de darrere la porta; va encendre el llum, va omplir i va engegar el bullidor, i tot seguit va agafar l'esmolat obrecartes de l'escriptori.