William Finnegan: "Escriure no és gaire diferent de surfejar"

Hi ha poca gent que no només tingui la intimitat i comprensió del mar que té William Finnegan (Nova York, 1952) sinó també la capacitat d’explicar-ho. Una llegenda diu que hi ha 40 paraules amb les quals els esquimals anomenen la neu, però aquest periodista i surfista sap com descriure els mil matisos en el que la resta només hi veurien muntanyes d’aigua en moviment. Per a ell en una onada hi cap el món. Les seves memòries, Años salvajes (Periférica), relaten la joventut errant buscant la perfecció aquàtica d’aquest home, més conegut com a reporter bèl·lic de New Yorker. Amb el llibre va guanyar el Pulitzer i va fer que a molts lectors a qui el surf els interessa menys que zero quedessin atrapats en el llibre. 

–El jurat del Pulitzer va dir que el seu llibre era «una extraordinària exploració en un art exigent però poc entès». ¿Per què llavors ha connectat amb tants lectors? 

–És veritat que el surf és gairebé una teologia, un món tancat amb el seu propi llenguatge. Però el jurat es referia més aviat al fet que aconsegueix mostrar la intimitat amb què el surfista entén el mar i capta la seva bellesa. 

–Als Estats Units, el gran públic amb prou feines sabia res de les seves aventures com a surfista. ¿Per què es va decidir a revelar-les passats els 60? 

–Vaig escriure un article per a New Yorker sobre Mark Renneker i el meu editor em va dir que allà hi havia un llibre. Però no em convencia escriure sobre una sola persona i vaig pensar que el que realment m’agradaria és explicar les meves pròpies experiències sobre la gent que em va acompanyar i els llocs que vaig visitar. Després, el meu treball com a periodista semblava més urgent i aquest era un projecte que podia esperar.

–Al buscar en els seus records, ¿quins sentiments guarda pel jovenet que era vostè?

–M’hi sento molt pròxim. La construcció d’aquestes memòries va partir dels diaris que portava llavors i d’una capsa que em va enviar un gran amic de la meva infància a Califòrnia plena de les cartes que li vaig enviar des de Hawaii, on la meva família es va traslladar quan jo tenia 13 anys. L’estil era molt dolent però estaven carregades de detalls i eren la porta d’entrada a la meva joventut. 

–El llibre relata molt bé aquella sensació de plenitud i immortalitat que només es dóna en la joventut. I el surf és una imatge perfecta d’això. 

–Vist des de fora, el surf fa la sensació de llibertat, d’èxtasi, però això no és real. En realitat, el dia a dia és molt avorrit i també se sent por. Els moments de transcendència són molt pocs, tot just un a l’any, però només per ells se suporta tota aquesta frustració.

–¿Pot descriure-me’n un?

–Tenia 20 anys i era a Fiji, en una illa deshabitada en què un amic i jo vam trobar una onada magnífica, però molt difícil perquè el lloc no era profund i perillosa perquè trencava sobre el coral. Hi vam estar mesos estudiant l’onada, aprenent a llegir la seva rapidesa per poder agafar-la d’esquena, cosa que afegia dificultat. No compartíem aquell moment amb ningú i vaig sentir que no hi havia cap més lloc al món on volgués estar. 

–¿Creu que existeix una relació íntima entre el surf i l’escriptura?

–Crec que escriure no és gaire diferent de surfejar. Quan baixes una onada, en fas un ús intel·ligent, cosa que vol dir que aprofites al màxim els materials que l’onada t’està donant en brut, depenent de la seva velocitat, del pendent, de la rapidesa per aconseguir el descens perfecte. Quan ets periodista no fas una res més que recollir els materials i presentar-los amb fluïdesa i intel·ligència perquè l’article es mostri amb el millor estil possible. 

–Vostè ha vingut al CCCB de Barcelona a parlar de la relació entre periodisme i democràcia als EUA. ¿Que el periodisme estigui passant per una crisi és un símptoma que la democràcia nord-americana també ho està?

–La nostra crisi política es diu Donald Trump. El periodisme nord-americà s’ha transformat perquè la informació política, que ho domina tot, ja no està basada en fets sinó en opinions amb un important protagonisme de la ràdio, la televisió i internet, que majoritàriament són mitjans de dretes.

–¿Això és el que ha possibilitat l’ascens de Trump?

–Sí, un exemple clar és Fox News, un canal on no existeix el canvi climàtic o la ciència. Aquest tipus de periodisme és molt rendible. Però fins i tot per a Fox News, Trump és massa lamentable. El recolzen senzillament perquè no volen Hillary Clinton i tot acaba sent part d’un magma en què tot és opinió i espectacle. 

–¿Trump està desactivat?

–Encara falten uns dies i tot pot passar. Té els russos i Wikileaks treballant per a ell. Si perd tampoc podem desdenyar el partit republicà, que tot i que està fracturat podria ressorgir amb força amb un candidat menys histriònic. El mestre de Trump és Steve Bannon, el seu cap de campanya, propietari de la web conspiranoide Breibart News, que té grans plans i connexions fortes amb l’Anglaterra que va produir el brexit, amb Le Pen a França i amb la ultradreta alemanya.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Com una espècie d’internacional neofeixista? 

–Això mateix. I fa molta por perquè Bannon és bastant més llest que Trump.