José Mercé: "No és fàcil unir el flamenc amb altres estils"

José Mercé (Jerez de la Frontera, 1955), llegenda del ‘cante’, presenta avui al Palau de la Música ‘Doy la cara’, un disc on flirteja amb artistes tan diferents com Alejandro Sanz i Ainhoa Arteta.

–¿Com va fer la selecció de temes i artistes?

–Jo tenia clar què volia cantar i després vam mirar qui cantaria què amb mi. Ho vam decidir amb Javier Limón, productor del disc  que ja es va ocupar de Mi única llave, el disc anterior. Però també vam deixar escollir als convidats. Tot i que al final vaig ser jo qui es va haver d’adaptar més al seu estil que ells al meu, ja que el flamenc és més complicat.

–¿Ha sortit més pop que flamenc?

–És una barreja. Per més que m’hagi acostat a altres formes musicals, el que és clar és que jo mai deixaré de ser flamenc. Al Palau dedicaré la primera part del concert a cantar per soleá, per seguiriyas, per alegrías… Després donaré la cara, és a dir, presentaré algunes cançons d’aquest disc on canto a duo amb diferents artistes als quals admiro.

–¿Qui l’acompanyarà al Palau?

- És una sorpresa. En cada lloc és diferent, depèn sempre de les possibilitats de cada artista.

–¿Quin és el millor record de gravar Doy la cara?

–Haver pogut treballar a gust amb grans músics i amb companys. Tots han volgut ser-hi. No ho han fet en cap cas per complir. Han volgut cantar i de vegades ho han fet fins i tot millor que en tota la seva vida. He disfrutat realment molt amb tot el procés.

–¿I què va ser el pitjor?

–No és fàcil unir el flamenc amb altres estils. Una de les coses que més em va costar és saber quan havia d’entrar quan cantava amb ells. En el flamenc el cante és més anàrquic. Però a Doy la cara vaig haver d’acoblar-me més a la partitura i a un altre tipus de música. Però de tot aprens i això també és bonic.

–¿Com va anar amb Pablo Alborán?

–Amb ell al principi havia de cantar una altra peça, però em va suggerir gravar Tu frialdad, de Triana. I m’encanta com ha quedat. Cada vegada aprenc més de la gent més jove. 

–¿Amb tots va gravar cara a cara?

–És que no m’agrada treballar a distància i enviar un tema a algú perquè hi posi la seva part. Jo necessito mantenir un contacte humà i directe. Tot surt d’una altra manera quan et reuneixes a l’estudi per riure, per enfadar-nos…

–¿Qui es va enfadar?

–Més que discutir, vam dialogar molt. Per això no veig el sentit a treballar des de llocs diferents. Sóc antic, ho admeto. Necessito sentir a prop els que col·laboren amb mi. La música requereix proximitat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Quin tema va suposar més repte?

–Nostalgias, amb Ainhoa Arteta. Era un tema molt difícil. Tot i que em vaig sentir molt bé interpretant-lo, ella anava mil tons sobre meu.