La novel·la "abominable" de Bolaño

El llegat de Roberto Bolaño és un doll que no para. Un nou llibre pòstum ha sorgit de l’ingent material dels seus arxius. El espíritu de la ciencia ficción s’uneix als anteriors i també és la primera novetat estricta (després de les recents reedicions de Los detectives salvajes i 2666) que es publica a Alfaguara, després que Carolina López, la viuda de l’autor, decidís canviar de casa editora per desacords amb Jorge Herralde, editor d’Anagrama, el segell que va gestar la fama internacional de Bolaño i en què l’escriptor xilè havia declarat en infinitat d’ocasions sentir-se recolzat.

    El espíritu de la ciencia ficción és també el tercer inèdit inesperat que no procedeix del disc dur de l’ordinador de Bolaño, sinó de manuscrits previs que va omplir amb la seva petita, clara i atapeïda lletra en llibretes escolars. Aquests materials, tres blocs –groc, taronja i vermell–, es van poder veure a la mostra Arxiu Bolaño 1977-2003 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Buenos Aires i Madrid, encara que en aquest últim cas l’exposició es va ampliar presentant també documents pertanyents al període mexicà, anterior al 1977, l’any en què va arribar a Catalunya. La mostra, destinada més aviat als creients, il·luminava molt menys aquells que no coneixien encara la seva figura, però sí que il·lustrava força bé la manera de treballar de l’autor, que, encara que metòdica, solia ser molt fragmentària i produïa un tipus de literatura que el crític i bon amic de Bolaño Ignacio Echevarría ha batejat com a «fractal», una estructura arbòria que es ramifica i en què al final tot acaba encaixant.

    La primera sorpresa que amaga la publicació d’aquesta nova novel·la –que a diferència de Los sinsabores del verdadero policia no es presenta com a inacabada, sinó com un text revisat i datat en la seva última pàgina el 1984, a Blanes, on vivia Bolaño– és que no és exactament del tot inèdita, perquè el seu últim tram, Manifiesto mexicano, ja va ser publicat amb lleugeríssimes variants en un monogràfic de la revista Turia (2005) dedicat a l’autor i a La Universidad Desconocida (2007), un llibre molt important per a Bolaño que ell mateix va preparar durant anys reunint poesia i alguns textos i que en certa forma es pot llegir com una autobiografia secreta de l’autor. Que només passés a l’ordinador aquell fragment sembla indicar que Bolaño només va voler rescatar aquella història, que es pot llegir com un relat independent, i va deixar en manuscrit, pulcrament passat a net, això sí, la resta d’una novel·la que possiblement no el satisfeia del tot. A més, aquell mateix text va ser publicat també de forma autònoma al New Yorker l’abril del 2013 com a Mexican manifesto.

NEBULOSA DEL PASSAT / El projecte d’El espíritu de la ciencia ficción, que l’autor va arrossegar al llarg dels 80, per als seus amics més pròxims i més antics, el novel·lista A. G. Porta i el poeta Bruno Montané, era una nebulosa del passat. Bruno Montané recordava el títol i Porta l’havia oblidat completament, però una revisió de la seva correspondència li ha aportat precisions molt interessants. Les cartes que Bolaño va enviar a Porta llavors, a les quals ha tingut accés aquest diari, anuncien que «El espíritu de la ciencia ficción encara no sap caminar, però ja diu papa (o patata, un no ho sap mai)», la data és, però, desembre de 1984, l’any que figura a les llibretes com a data definitiva de la novel·la.

    I n’hi ha més: el novembre de l’any següent, Bolaño encara continua embrancat en el llibre: «Espero acabar abans de final d’any amb El espíritu de la ciencia ficción, encara que en el pols se’m trenquin els tendons, si n’hi hagués». Al desembre sembla més enfadat: «T’he enviat en sobre a part uns esborranys d’El espíritu de la ciencia ficción, com a prova testimonial de la meva absoluta impossibilitat de vida social. Aquesta novel·la de merda em té agafat per tot arreu. Vull i cal que l’acabi aviat (diguem a finals de gener, com a molt tard) i en la tasca m’he convertit en Hulk, l’home verd, una cosa desastrosa, t’ho juro». Malgrat tot el gener de 1986 la cosa no havia millorat gaire: «Són les tres de la matinada. Escolto les Cántigas de Santa María d’Alfons X el Savi i he de tornar a la meva abominable novel·la». Porta no té més dades, tampoc recorda haver llegit el manuscrit: «O no van arribar mai o els vaig perdre en algun canvi de domicili. Si els hagués rebut, els hauria d’haver llegit, però ara mateix no recordo res, ni tan sols l’esperit que poguessin transmetre».

    Montané ha trobat una altra carta, datada el 1985, en què Bolaño parla d’escenes que no encaixen i esmenta els noms dels protagonistes, Remo i Jan. «¡¡La meva novel·la ha d’estar acabada abans del 86!! ¡¡¡San Philip K. Dick, apiada’t de mi!!!».

BALL DE DATES / Una explicació possible a aquest ball d’anys és que la data de 1984 només pertanyi al fragment, després relat, i no a l’obra completa. Montané no dubta que l’aparició de la novel·la és una bona notícia per als bolañòlegs, però ho matisa: «Crec que ja és hora de deixar de parlar de la poètica de l’inacabat i reconèixer que els seus escrits estan en l’estat en què estan. Roberto treballava diversos textos de manera simultània i òbviament en va apartar molts, com fan altres autors, deixant projectes enrere perquè altres noves escriptures li interessaven més».

Notícies relacionades

Una peça en el puzle de la memòria de Bolaño

Barcelona, capital de la innovació social

    La crítica i editora Valerie Miles, comissària de l’exposició Arxiu Bolaño i que en l’actualitat treballa en una tesi acadèmica sobre l’autor, troba molt interessant aquesta obra novençana «audaç i sui generis» perquè s’hi aboquen moltes de les obsessions que posteriorment desenvoluparà en les seves obres majors. La trama segueix dos escriptors joves al Mèxic DF de la dècada dels 70. Un és Remo Morán, un dels seus primers alter egos (que després apareixeria a La pista de hielo), enamorat de Laura (Jáuregui), transsumpte de Lisa Johnson, un amor de joventut de Bolaño que més tard reapareixerà a Los detectives salvajes. L’altre és Jan Schrella, amb qui també s’identifica l’autor, que dedica els seus dies a enviar embogides cartes als seus autors de ciència-ficció favorits. Per Milers, ferma defensora de l’obra, Bolaño es mostra com un mestre de l’encantament: «En aquesta novel·la, no perd mai el ritme narratiu i la veu magnètica que manté al lector completament captivat a mesura que canvia de registre. Fins i tot quan és a tocar de la ximpleria i és patent la manipulació, el lector pot intuir un gest darrere del text que es desplega en diversos plans de sentit, a vegades francament obscens, a vegades intensament commovedors. I sentir la pregunta: ¿ho captes?».

FAM SADOLLADA / En el pròleg d’El espíritu de la ciencia ficción, el crític mexicà Christopher Domínguez Michael rebutja que l’acumulació de textos pòstums a les llibreries –vuit títols en els últims 12 anys i se n’anuncien dos més, un de contes i els poètics Diarios de Vida– sigui «una sinistra operació del mercat editorial». Els innombrables lectors tenen fam de Bolaño i de moment queden sadollats. Però la pregunta del milió continua flotant a l’aire. ¿És lícit que es publiquin textos que ell no va considerar? Milers és contundent: «Si a ell realment li hagués importat no publicar la seva obra inèdita, hauria deixat instruccions explícites a la seva viuda. Perquè va tenir temps de sobres per fer-lo. Franz Kafka va demanar que la seva obra fos destruïda i per a la nostra immensa fortuna el seu amic Max Brod no li va fer gens de cas. Sembla que tothom té dret a opinar, però no en tenen els drets».