El mexicà Juan Pablo Villalobos guanya l'Herralde

Amb el seu humor sorneguer, Pere Calders, que va viure un profitós exili a Mèxic, solia dir que a Barcelona «hi ha alguns mexicans, però no creen problemes». Juan Pablo Villalobos, nascut a Guadalajara (la Guada-lajara dels mariachis, s’entén) el 1973, tot i tenir Calders a l’altar de les seves preferències, li ha esmenat la plana amb 'No voy a pedirle a nadie que me crea', una novel·la amb què ahir va guanyar el premi Herralde. Un altre llatinoamericà, l’argentí Federico Jeanmaire, va quedar finalista amb 'Amores enanos', una faula «narrada des de la necessitat de fer poc més d’un metre en una societat dissenyada per a persones altes».

  

 L’obra guanyadora porta la contrària a Calders retratant de forma delirant i salvatgement humorística el rerefons de la Barcelona precrisi, i més concretament la rebotiga del 'pelotazo' immobiliari, aquell moment àlgid en què l’emigració va créixer fins al 20%. «He volgut retratar la Barcelona –i fins i tot més enllà, Badalona i l’Hospitalet– més canalla, poblada per mexicans, equatorians, paraguaians, a més d’un enigmàtic xinès», explica Villalobos.

NOVEL·LA HÍBRIDA

I ho sap molt bé. Ell forma part d’aquest percentatge. Va arribar a aquesta ciutat el 2004 amb una beca de la UE, quan aquelles ajudes encara no eren un miracle. I viu aquí (al barri de Gràcia) des d’aleshores –amb un parèntesi de set anys al Brasil–, aquí ha tingut els seus fills i aquí va escriure part d’una trilogia hilarant sobre Mèxic, la seva violència i els seus narcos ('Fiesta en la madriguera', 'Si viviéramos en un lugar normal', 'Te vendo un perro'), que segons el seu editor hauria d’haver-lo fet sortir de la seva condició d’autor semisecret. 

  

 La novel·la de l’Herralde, relata, neix d’una crisi personal per a la qual també recorre a una cita de Calders, novament: «Ell va dir que en el seu exili havia vist més indis de les muntanyes que pescadors mediterranis. A mi em passava el contrari». La sensació d’estranyament l’ha resolt amb aquesta història híbrida, «una novel·la mexicana sobre Barcelona, o al revés, una novel·la barcelonina sobre Mèxic», en què no seria estrany trobar-se amb una frase tan mestissa com: «Este tío es un pinche gilipollas».

PERSONATGES PECULIARS

Quatre narradors mexicans i una variada fauna de personatges peculiars desfilen per les seves pàgines: perillosos mafiosos, un pakistanès que simula vendre cervesa, una nena que recita versos d’Alejandra Pizarnik, una dona que llegeix 'Los detectives salvajes' en el pitjor moment de la seva vida. «Jo vaig llegir en circumstàncies semblants aquesta novel·la, que també és una història d’escriptors que malviuen a Barcelona», precisa. Però també la filla d’un polític nacionalista, corrupte i de dretes, del qual no ha volgut donar més dades «perquè visc molt feliç aquí», diu fent broma i sense donar-se per al·ludit quan se li recorda que Jordi Pujol fill tenia negocis a Mèxic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

  

 Cultivador d’un humor sulfurós i gairebé surrealista, de l’estil de César Aira, Villalobos assegura no posar límits a priori a la seva mirada burleta. «Però això, és clar, és una provocació, perquè jo personalment em controlaria». El gran problema per a ell és que vivim en l’època del que és literal, «en què no s’entén la ironia, i d’aquí ve l’escàndol i la incomprensió».