Iván Ferreiro, 'Casa' de portes obertes

La Casa d’Iván Ferreiro, aquest és el títol del seu nou disc, no sembla tant un lloc on tancar-te per baixar del món, sinó l’espai íntim des del qual mirar amb serenitat la realitat i una mica més enllà. Les noves cançons del que va ser cantant de Los Piratas no transmeten aïllament, sinó obertura dels sentits i, encara que les seves lletres segueixin fent equilibris entre el que és transcendent i el que és pretensiós, és difícil negar el seu  poder emocional, subratllat per la seva execució a càrrec d’una banda captivadora.

Així el vam veure aquest dimecres a la sala Barts, que es va omplir per a una estrena de Casa amb totes les de la llei: el repertori del nou disc, en la seva integritat, no d’una tirada, però imprimint caràcter a una sessió generosa que es va aturar en altres moments d’aquesta carrera en solitari estrenada ja fa una mica més d’una dècada.

En aquesta primera nit de la gira, Ferreiro va demanar comprensió davant de possibles patinades. «Crec que se me n’ha anat l’olla amb la longitud de les lletres», va fer broma. No va ser el cas, i des de la cançó d’obertura, Dioses de la distorsión, la sensació va ser de solidesa i consolidació d’una noció pop madura, una sofisticació instrumental poc freqüent amb què estimular la fibra sentimental. A la banda, estables punts d’ancoratge com Ricky Falkner, Pablo Novoa i Emilio Saiz.

 

LÍRICA I AFECTACIÓ

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

És clar, a vegades els seus textos et fan arrugar el nas. Aquelles apel·lacions còsmiques («hoy me parece perfecto el sistema solar») o les confessions de poeta de guàrdia en la musicalment aconseguida Casa, ahora vivo aquí: «Vuelvo a casa / en la zozobra de mi corazón / viviendo mundos / en las fronteras de la realidad». La bonica però una mica cursi Todas esas cosas buenas i les metàfores meteorològiques de Tupolev («el tifón transforma el huracán, la ventisca trae el desencanto»). Un món líric de grans imatges, més intenset que intens, i que en el seu camí a l’emoció romàntica pot caure en l’afectació.

Però hi ha més èpica en els seus textos que en les seves músiques, on prima la serena elegància, el cultiu de melodies suggerents i dinàmiques molt elaborades. Hi va haver un cert esplendor pop adult a Barts al voltant de peces noves com Laniakea i Dies irae, que van conviure amb aclamats rescats de Toda la verdad, Pájaro azul i NYC, rumb als Años 80 de Los Piratas, en un tram final dilatat a plaer en un ambient de conquista i plenitud, disfrutant de l’escena d’aquesta Casa de portes obertes.