Verónica Echegui: "Riure's d'un mateix és símptoma d'intel·ligència"

La Juani de Bigas Luna, la Laia d’Icíar Bollaín, l’Emma de Roberto Pérez Toledo és ara la Sara de María Ripoll. Ho és a la comèdia romàntica 'No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas', que avui arriba als cines. Verónica Echegui (Madrid, 1983) encarna una dona de 30 anys a qui tot li va malament.

Basada en la novel·la homònima de Laura Norton i dirigida per Ripoll, 'No culpes al karma' és una pel·lícula que no enganya a ningú i en la qual Echegui (escorada habitualment en el drama) demostra els seus dots per a la comèdia.

Vostè va llegir la novel·la fa molt de temps, abans de saber res de l’adaptació al cine. Em va encantar. La vaig jutjar d’entrada i em va semblar que era un producte comercial. Però em va enganxar. La protagonista em va recordar molta gent que conec. Em va fer riure i vaig acabar plorant perquè em va emocionar.

Ja va per l’edició número 30. Se n’han venut 250.000 exemplars. Vostè parla de «producte comercial». La paraula comercial té mala fama, però un fa pel·lícules o llibres perquè el públic les vegi o els llegeixi, ¿no? Totalment. És un error que sóc la primera a cometre. Les paraules són traïdores. A mi el que m’interessa és que hi hagi bones històries que siguin comercials. Que generin indústria. Quan he dit això volia dir que em pensava que el llibre seria més tòpic, una història edulcorada. No ho sé, potser per aquella tapa de color rosa. Però el llibre, repeteixo, em va enganxar i sorprendre.

Hipocondríaca, maldestra, sensible, despistada i creativa. Així és Sara. És tot això, sí. El que més admiro d’ella és que, malgrat les circumstàncies, és valenta i llançada.

¿Creu que la pel·lícula és un retrat generacional de la gent de 30 anys? Tots els films són un reflex de la societat. Però no només hi sortim els de la trentena. També hi surten els pares. Aquesta comèdia té de bo que és universal. Gent molt diversa es pot sentir identificada amb els conflictes que planteja. Els personatges estan molt ben construïts en el guió, són pròxims i reals. La seva manera de pensar i funcionar és coherent. Jo, per exemple, me’n ric de mi mateixa.

Això és molt sa. Molt. És una cosa que sempre he pretès. És un símptoma d’intel·ligència. I dóna felicitat.

¿I de què més se’n riu? De tot. Parlo molt amb mi mateixa i em dic: «Verónica, quines coses fas». Sóc molt despistada. Ho perdo tot. Fins i tot em perdo jo mateixa.

Fa pocs dies va protagonitzar un topless per reivindicar l’acceptació del cos tal com és. Va sorgir de forma natural. Va ser una reflexió sobre el temps a la vida que he dedicat a sentir-me insatisfeta o a pensar que em falten coses, que he d’estar més guapa, o ser més interessant o més intel·ligent. I crec que aquest camí només porta a la insatisfacció i al dolor. M’agradaria que el món on visc transmetés altres valors.

¿Seguim sent una societat rància on una actriu la valoren per la mida dels seus pits? No ho sé. Jo no parlo de la societat ni dels altres, sinó de mi. Sóc actriu i estic acostumada a veure’m constantment. Sempre hi ha opinions: estàs més alta, més prima, més grassa, més gran. Sempre estàs exposada i és difícil no donar-hi voltes. És important estar centrat i estar a gust amb tu mateix.

¿Quant de temps li ha costat aquesta pau interior? Fa 10 anys que treballo com una formigueta.

Notícies relacionades

'No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas': lúcida i contagiosa

Atreveix-te a cantar

¿Tan malament ho va passar abans? Abans de fer set anys era una nena molt feliç. Era tota creativitat. Parlava amb les meves mans, per exemple. Una professora em tenia creuada i un dia em va pegar. L’hivaig explicar a la meva mare, que és molt comprensiva, i em va canviar de col·legi. Quan vaig entrar al nou em vaig dir: «No facis res diferent si vols que et deixin en pau». Em vaig passar molts anys volent ser algú que no era. Desfer tot això costa una feinada. Va ser fonamental un llibre, El drama del niño dotado.

Està escrivint un curt de ficció per homenatjar Bigas Lunas. ¿L’ha acabat? Encara hi estic. Segueixo donant-hi voltes. He redactat set versions. Però l’acabaré.