Gossos: "Volem aprendre de la generació més jove"

Gossos és un nom recurrent a les llistes d’imprescindibles del panorama musical català. Després de fer un gran salt de popularitat gràcies a la cançó 'Corren', la banda manresana ja acumula més de dues dècades davant dels micròfons, una trajectòria que, segons apunten, en aquests moments està en el seu zenit. I així, 'Zenit', és com han batejat el seu últim àlbum. Avui el presenten a la barcelonina sala Barts.

–Han esperat tres anys abans de decidir-se a publicar el disc número 13.

–NATXO TARRÉS. Aquest és el de la sort, el bo. S’ha fet esperar perquè tampoc hi havia cap pressa per acabar-lo.

–JUANJO MUÑOZ. Avui dia, els discos no es treuen, sinó que es llancen. Volíem que fos en les estones lliures quan sortissin les idees.

–Després de 23 anys, ¿dir que el grup està madurant ha deixat de tenir sentit?

–N. T. Això és el nostre 'Zenit'. Una confirmació, una manera de dir «som aquí». Rondem els 40 anys i ja hem viscut més amb el grup que sense el grup. Des d’aquesta part més alta, el zenit, veiem d’on venim i cap on anem.

–Però després del zenit vindrà la baixada, ¿no?

–J. M. Un dels moments més bonics del dia pot ser la posta de sol també.

–ROGER FARRÉ. Igual sí que estem de baixada, però és el moment que s’ha de disfrutar. És obvi que el que hagi de venir serà diferent i ho acceptarem.

–La cançó que dóna nom al disc sorprèn per l’ús de l’electrònica. ¿És una nova via per a Gossos?

–R. F. És un element més que ha format part del grup, però aquí l’utilitzemper despistar una mica. Fer pensar a la gent: «¿Gossos va per aquí?»

–N. T. Sempre hem utilitzat l’electrònica, però en aquest cas destaca més per ser vuitantera. Ens semblava una bona forma de cridar l’atenció.

–J. M.: Per definició el nostre és un grup eclèctic. Nosaltres toquem reggae, algun tema més èpic, un altre de rock&roll... Deu ser perquè som una banda de cinc ments que opinen.

–Cada vegada és més difícil identificar Gossos amb un estil.

–R. F. Ara el que volíem transmetre era autenticitat.

–J. M. Hem acabat sent la banda sonora de moltes persones. Ara ja som el disc del cotxe i als concerts vénen pares amb els seus fills.

–Fills que poden tenir l’edat dels seus nous col·laboradors.

–N. T. Hem treballat amb Judit Neddermann, Alguer Miquel [Txarango]… I ens sembla fantàstic, perquè en el nostre panorama inicial no hi havia la diversitat que hi ha ara.

–J. M. Ara nosaltres volem connectar i aprendre d’aquesta generació més jove, perquè ho fan diferent fins i tot a les xarxes socials. ¿Ara un Twitter? ¿Un Instagram? Anem al seu darrere…

–No tenien aquestes eines.

–J. M. Ells són molt més independents. Nosaltres, en canvi, som la generació posterior al rock català, i vam fer la transició amb Antònia Font, quan van començar a sorgir també bandes a Barcelona que cantaven en català.

–N. T. Fem música del país, però amb el nostre ritme. Sempre hem surfejat per mantenir-nos sense deixar de ser qui érem. Gossos té un segell que no ens podran prendre mai.

–¿En què consisteix aquest segell?

–N. T. Les veus, el color, la forma de fer...

–R. F. Som paios súper diferents. En un cotxe pot sonar AC/DC i en un altre, Bob Marley.

–No es posaran d’acord, doncs, a l’hora d’escollir quin ha sigut el seu millor concert.

–N. T. És difícil, però jo diria que un moment molt dolç va ser quan vam complir 15 anys de carrera, després del disc 'Oxígen' i el tema 'Corren'; l’Auditori a petar... Va ser una època molt bonica.

–R. F. Encara que també vam fer coses fa uns anys enrere que ara no faríem. Eren altres realitats. Parlàvem del que érem llavors.

Notícies relacionades

El fabulós poder de les metàfores

Bunbury torna al seu jo llatí

–¿Recuperar aquelles cançons en directe és com revisar textos vells?

–N. T. És com dir: «Nosaltres també som això». I aquesta és una mica la idea de l’últim disc. No ens busquem, ens acceptem.