Ramón Andrés, el savi pausat

Aquest home renaixentista és a la vegada un pensador, un musicòleg, un poeta i un assagista, però sobretot és un home tranquil, amb una conversa pausada, com un recés en el corrent d’aquest món accelerat. «El saber i el coneixement són lents», explica Ramón Andrés (Pamplona, 1955) en el mateix to en què ho diria un monjo benedictí en plena edat mitjana dedicada tan sols a preservar-los. I no obstant, alguna cosa no casa, perquè Andrés, paradoxalment, és un important productor d’assajos (tant en excel·lència com en nombre). Un home incansable. Més de 1.200 pàgines tenia el seu Diccionario de música, mitología, magia y religión, un llibre dins d’una bibliografia ampliada cada un o dos anys amb altres treballs carregats d’erudició i a la vegada dotats d’habilitat narrativa per enlluernar els bons lectors. En aquest desenfrenament productiu, no és estrany que a les llibreries hagin coincidit dos llibres de l’autor, que viu a Barcelona des de fa 30 anys. Són Poesía reunida y aforismos (Lumen) i Pensar y no caer (a Acantilado, el seu segell habitual), que realitza diversos tasts culturals en la contemporaneïtat a través de 10 assajos breus.

Primer va ser la música. Encara que amb 11 anys es recorda autoeditant les seves poesies pel rupestre mètode de grapar uns folis. El pare era violinista aficionat i durant una dècada, amb una tessitura entre el baríton i el tenor, el jove Ramón va ser cantant professional del repertori medieval i renaixentista. «Ho vaig deixar perquè m’obligava a viatjar massa i això em desordena molt».

LA PURGA / Poesía reunida recull els seus últims treballs inèdits i selecciona el que ja s’ha publicat. «Més que una selecció és una purga, perquè m’he adonat que escrivia enamorat del llenguatge i que aquest ho dominava tot. Ara la meva escriptura no és matussera, però sí que m’agradaria que semblés fusta sense polir, això m’ajuda a trobar-me més a prop de la realitat». Arribar fins aquí no li ha sigut fàcil, va passar una crisi íntima que el va convertir en un Bartleby poètic. Catorze anys sense poder afegir res a una faceta que avui sent amb més força que mai. I el resultat ha sigut aparcar el vessant confessional. «Ja no tinc aquella referència a l’ego roussoniana, per a mi la naturalesa no és una mentalització, sinó una cosa en la qual un es pot dissoldre». Rilke, John Donne, Anna Ajmátova i els metafísics espanyols són els seus pares tutelars, que malgrat tot no l’han fet arribar a una poesia fosca. «La poesia ha de ser clara i comprensible», sosté.

Notícies relacionades

Ramon Andrés: "La societat té una actitud suïcida"

Barcelona, capital de la innovació social

ARRIBAR A L’ESSÈNCIA / Al costat dels poemes hi ha els aforismes, «un gènere que exigeix una gran precisió i que en ocasions ha caigut en l’ocurrència o en la caricatura del que ha de ser un pensament». Andrés revela la seva mecànica: «Sorgeix d’una idea que vas anotant i polint perquè es quedi en l’essència». Com més nu, millor. Entre les troballes que et conviden a pensar hi ha joies com aquesta: «Les pàtries són els soterranis del món». Fet que el porta a sentenciar que aquest és un país de pintura negra, que no hi ha res més ajustat al que som que La lluita a garrotades de Goya. «En el fons, aquest país està sustentat per gent solitària, professional i a vegades genial, però és una minoria». I aventura «amb una tristesa tremenda» que l’humanisme està agonitzant, tot i que entrevegi en un present de ciutadans convertits en clients i consumidors un horitzó d’esperança: «El saber tornarà a cercles molt minoritaris», com ho va ser a l’edat mitjana.

Aquesta idea entronca amb els assajos Pensar y no caer, un llibre contemporani i nou en la seva bibliografia que convida a pensar i a no cedir davant la pressió exercida pels poders econòmics i polítics. «És una denúncia del control i la domesticació exercida sobre la població. L’exclusió social, el malbaratament del menjar, el deteriorament d’una Europa que ha sigut concebuda com una entitat econòmica, l’animalització humana, el nihilisme prefabricat per a consum privat i desenvolupament del més ferotge individualisme». Als seus assajos es percep que Andrés, tot i semblar un monjo medieval, és algú que aposta pel futur: «El meu llibre és una crida perquè els joves no es trobin amb allò que deia Nietzsche, que d’Europa només quedarien uns 30 llibres vells».