El Nacional de Narrativa premia el misteri de Fernández Cubas

Hi ha una certa justícia poètica en el reconeixement que l’escriptora Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, 1945) està tenint pel seu últim llibre, 'La habitación de Nona' (Tusquets). Si fa sis mesos li va recaure el premi de la Crítica, ahir li va arribar el Nacional de Narrativa. I no és un llibre qualsevol, és el que la va tornar a la literatura i al seu personalíssim món després d’una travessia del desert anímica de gairebé una dècada després que morís el seu marit, Carlos Trías. Un episodi que ella va incloure filtrat per la ficció i a manera de comiat en el penúltim relat del volum, 'La nueva vida'. 

La justícia va molt més enllà del copet d’ànim, és el primer reconeixement oficial –que ja era hora– a una trajectòria que l’autora ha recorregut en solitari i amb una sola joguina –o gairebé–, la del conte i, en especial, el conte fantàstic, una forma que tradicionalment a Espanya ha sigut considerada la germanastra lletja de la narrativa. Encara que, com diria el nobel Bob Dylan, i que l’autora també adverteix, els temps estan canviant. «I és que a vegades a la vida se li acut posar-se simpàtica», assegura ella.

La notícia del premi del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i els seus 20.000 euros li han arribat a Fernández Cubas amb aquella barreja de sorpresa distreta i genial que la caracteritza. «És que no sabia que era candidata, ni que es decidia avui». No és la primera vegada que el Nacional de Narrativa es fixa en un llibre de contes. Abans hi ha hagut 'Obabakoak', de Bernardo Atxaga; '¿Qué me quieres, amor?', de Manuel Rivas, i 'Los girasoles ciegos', d’Alberto Méndez. 

L’autora, tot i haver anat sempre  a la seva –«una cosa que està molt bé»–, assegura que no se sent sola. «Crec que en els últims temps ha emergit una mena de lector més col·laborador que no es conforma que li donin tot mastegat». Per això se sent acompanyada com a contista perquè el moment és particularment bo. I esmenta alguns autors com José María Merino, Mercedes Abad, Flavia Company, Fernando Iwasaki, Enrique Vila-Matas i Hipólito G. Navarro, «però, per favor, segur que me’n deixo molts».

DEUTE AMB POE

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obligada a fer memòria, recorda el seu quilòmetre zero atrapada en l’«ensurt gustós» que li va produir un Edgar Allan Poe tunejat. «Jo era petita i el meu germà gran, una nit de pluja i trons davant del mar, a la nostra casa d’Arenys, es va posar a explicar 'La caiguda de la casa Usher', a la seva manera. Nosaltres, les germanes petites, li preguntàvem detalls del lloc i ell se’ls inventava, enriquia la història al seu gust. Així que, quan vaig llegir el relat, la casa em va semblar molt petita. No tenia totes aquelles habitacions i hi faltava algun saló». 

Reconeix el deute contret amb aquelles històries i les altres, les que li explicaven les seves mainaderes. «M’interessa el que no es veu, els forats negres de la realitat i els seus clarobscurs. El secret és fer versemblant el que és inversemblant, el més estrany que se’t pugui acudir». I no, no concep la literatura fantàstica com un divertimento, perquè la realitat no és una foto fixa: «També els contes fantàstics ajuden a conèixer-la, i a qui els escriu –diu–, a descobrir coses que no sabia que sabia».