El futur segons Margaret Atwood

Menuda i prima, Margaret Atwood (Ottawa, Canadà, 1939) transmet a primera vista una falsa sensació de fragilitat subratllada per un caminar pausat, una manera subtil d’arronsar-se d’espatlles com si es protegís de l’entorn i un fil quasi inaudible de veu cansada. Fins que clava als ulls de l’interlocutor una mirada carregada d’intel·ligència i, sobretot, d’un vigor insospitat. 

La trobada es va concertar només una setmana abans de les eleccions nord-americanes i se celebra poc després d’aquestes. En aquest temps, la primera pregunta obligada ha experimentat un canvi radical. En lloc d’esbrinar en quina mesura s’alegrava de la victòria de Hillary Clinton, a aquesta escriptora coneguda per ser una ferma defensora de les causes dels seus congèneres toca preguntar-li per la sorpresa de Donald Trump.

L’ESTRATÈGIA DE TRUMP

«Els EUA han votat així per por. Són el primer país del món, ¿què els espanta tant? Qualsevol altre país de qualsevol altra regió del món, potser amb l’única excepció del Canadà, té més raons que ells per passar por. Crec que en part es deu a l’envelliment de la població. Hi ha moltíssima gent votant que té prop de 70 anys».

Enfrontada a la contradicció que la gent voti per por precisament a qui més por li podria fer, matisa: «Trump va fer que la gent tingués més por de Hillary que d’ell mateix. I ho va aconseguir amb el simple mètode de no dir mai què faria, més enllà de cinc conceptes molt bàsics i d’aplicació impossible. Va aconseguir que la gent votés per por dels mexicans, del terrorisme islàmic... La televisió els subministra una dieta permanent d’assassinats i viuen convençuts que tan bon punt surtin de casa hi haurà algú esperant-los a la cantonada disposat a matar-los. Creuen que serà un mexicà, un afroamericà, un musulmà, tot i que la veritat és que majoritàriament els blancs es maten entre ells».

MATAR «AMB AMABILITAT»

La por és al centre de Por último, el corazón, la seva última novel·la, de publicació imminent a Espanya. Els protagonistes, Charmaine i Stan, malviuen de les propines que ella guanya en un bar de mala mort. L’Estat s’ha aprimat tant que no se’l veu enlloc. Un projecte privat, anomenat Positrón, els ofereix vivenda, protecció i estabilitat econòmica. A canvi només han de renunciar a la seva llibertat en mesos alterns. «Molts lectors em diuen que Charmaine i Stan mai haurien d’haver acceptat aquell tracte. S’ha d’estudiar quines opcions tenien: vivien en un cotxe, assetjats per la violència. En aquelles circumstàncies jo mateixa m’hauria inscrit a Positrón. I és que funcionem així: per defensar el niu, som capaços de qualsevol cosa». Una vegada dins de Positrón, tots dos descobreixen que són capaços de fer coses que mai s’haurien imaginat: potser matar, si és necessari. «Però amb l’amabilitat més gran –apunta Atwood–. I convençuts de fer el que han de fer. Segur que tots els que se sumen a l’Estat Islàmic també es diuen a si mateixos que tallaran uns quants caps per una bona causa».

Una vegada presentat el verdader conflicte de la novel·la, el que es produeix al nostre interior entre l’afany de seguretat i el desig de llibertat, Por último, el corazón funciona, en termes narratius, com el millor thriller: «La vaig escriure com escrivia Dickens. El germen va ser un projecte que havia de desenvolupar on line, improvisant, fins que la meva editora em va convèncer que era una novel·la. Però el mètode no va canviar. Durant bona part del projecte escrivia sense saber què passaria a continuació. Per això havia de deixar cada entrega, cada capítol, en el punt més àlgid del suspens. I reprendre’l l’endemà».

PRESONS PRIVADES

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Paradoxalment, al mateix temps la novel·la es va convertint en una comèdia d’embolics lluminosa, travessada per la vitalitat, el desig sexual i un humor boig. En l’últim terç, alguns personatges es passegen disfressats d’Elvis i Marilyn, mentre que d’altres s’accidenten fent l’amor amb robots que no acaben de funcionar: «M’he limitat a fer servir elements que són reals. Només cal anar a Las Vegas per veure’ls. Sembla una comèdia lleugera perquè s’acaba bé. No obstant, és ben fosca». «Això no és necessàriament el futur –aclareix l’autora–. És un futur possible, en què tot el que és públic, fins i tot les presons, passa a mans privades si pot convertir-se en negoci».

No és la primera vegada que recorre al gènere distòpic. Ja ho va fer al seu dia amb El cuento de la criada, potser la seva obra més celebrada, de la qual es va fer el 1990 una versió cinematogràfica protagonitzada per Natasha Richardson i Faye Dunaway, amb guió de Harold Pinter. Preguntada per la sèrie de televisió, en els guions de la qual ha participat com a assessora, anuncia que s’estrenarà a principis del 2017 amb els papers estel·lars de Joseph Fiennes, Max Minghella i Elizabeth Moss. «Això ja està fet. Només falta estrenar-la». Ara, la verdadera primícia és que acaba de firmar el contracte perquè filmin la pel·lícula d’Ull de gat, la seva novel·la sobre l’amistat entre dones. I sobre la venjança.