Metallica està "viva i bé"

Per a James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo –o, per dir-ho ràpid, Metallica–, els últims vuit anys «han passat ràpid», però el temps, ja se sap, és un concepte relatiu. Als fans d’una banda que ha venut 56 milions de discos en més de tres dècades de carrera (un rècord  superat només pels Beatles i... Garth Brooks) se’ls ha fet llarga l’espera de nou material d’estudi, cosa que no arribava des de l’àlbum del 2008 Death magnetic (la col·laboració amb Lou Reed a Lulu, del 2011, no es pot considerar un disc de Metallica). Però ara, per fi, banda i seguidors poden tornar a posar a l’hora els seus rellotges.

Ahir va sortir a la venda 'Hardwired... to self-destruct', el desè disc d’estudi dels pares de 'The black album', 'Master of puppets' i també –per a dolor de molts fans disgustats amb experiments com l’abandonament dels solos de guitarra– 'St Anger'. Són 12 cançons en 80 minuts, dividides per alguna estranya raó en dos discos. I les escoltes successives confirmen la primera impressió, obtinguda en una audició organitzada per a uns 50 periodistes de tot el món a finals de setembre als Electric Lady Studios creats per Jimmy Hendrix al West Village de Nova York: el nou treball, sobretot en el primer dels dos discos, sona a autèntic Metallica i la banda sembla sentir-se còmoda en la seva pròpia pell per primera vegada en molt de temps.

Cal aventurar-se a dir-ho jutjant-ho només per la música i per l’anàlisi d’experts que creuen que el disc reflecteix una falta de por al que pensaran els altres, com aniran les vendes o què opinaran els fans, perquè en aquesta escolta, Ulrich, l’encarregat de presentar el disc, va preferir, amb un escuradents a la boca i cara de desgana, jugar al 'trivial' geogràfic aprofitant la diversitat d’orígens dels periodistes. I de les seves paraules només se’n va poder esgarrapar que és el primer disc que graven a la seva seu central a San Rafael (Califòrnia), que ha sigut realitzat «de forma més tradicional» que els anteriors i que Greg Fieldman, l’enginyer que estava a les ordres del productor Rick Rubin a 'Death magnetic', ha estat al capdavant.

"SEGUR, AVIAT, SEMPRE"

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tampoc la promesa xerrada informal amb la banda després de l’escolta es va materialitzar. Només s’oferia a posar per a fotos. I així, entre clic i clic, quedava l’única opció d’intentar rascar alguna cosa d’aquest disc, el primer que editen sota el seu propi segell, Blackened Recordings; en el qual Hammett no té cap crèdit en composició (però sí Trujillo), i amb el qual també per primera vegada segellaran la pau amb Napster, el sistema al qual van declarar una sonada guerra el 2000 però que ara s’ha reinventat com a servei de 'streaming' legal. ¿Per què han trigat tant? «S’havia de fer altres coses». ¿Passaran per Espanya en la gira? «Segur, sempre ho fem, aviat».

El que Metallica va fer aquella nit va ser parlar amb la seva música al Webster Hall, una petita sala a l’East Village novaiorquès amb capacitat per a 1.500 espectadors. I allà, en aquell concert íntim per als seus estàndards, on entrades que s’obtenien per 25 dòlars després d’un sorteig es revenien per 400 dòlars al carrer (engrunes per als 96.000 dòlars que algú arribava a demanar a internet), van marcar el precís aniversari de la mort del seu baixista Cliff Burton 30 anys abans en un accident d’autobús. Van combinar temes clàssics amb el debut en viu de tres de les noves cançons (la punk i agressiva 'Hardwired', 'Atlas rise!' i un 'Moth into flame' amb què s’aproximen críticament a la cultura actual de la fama immediata. I van fer una proclamació. «Metallica està viva i bé. I creiem que de puta mare». Paraula de Hetfield.