Pere Cinquè

¿Què fa que certs escriptors segueixin vius després de morts, o d’haver deixat d’escriure? ¿Com és que alguns noms, de la massa immensa d’escriptors i escriptores que omplen llibreries, biblioteques i catàlegs, alguns només, se salten la barrera de l’oblit i continuen a la vora nostra?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    De tots els noms possibles, la gent que promou el manifest SOS. Literatura a l’ensenyament per denunciar el lent però fins ara implacable bandejament de la literatura dels plans d’estudis de secundària (bandejament que té també noms i cognoms, ben nacionalistes per cert) van escollir batejar-se com a Col·lectiu Pere Quart. Aquest era el pseudònim que usava en poesia Joan Oliver, nascut a Sabadell un any abans que s’acabés el segle XIX i mort el 1986: era un home i un escriptor a favor del compromís, dels compromisos, i contra les convencions, un activista escèptic però perseverant, llenguallarg i rebec, un inconformista amb bona part d’allò que li tocà viure i algú que no va dubtar a prendre partit, de vegades amb crues conseqüències, una de les quals fou l’exili. Però tot té dues cares: molts lectors mai no li agrairem prou les Corrandes d’exili publicades des de Xile.

    Ara fa 30 anys de la mort d’Oliver, i els que fugen a l’exili tenen colors de pell diferents, qui ens governa ja no és el general Franco, com quan ell va tornar, sinó un Felip VI. Gira la roda del temps i anem afegint numerals a certs noms. Però les paraules resisteixen. El proper dimarts 29 de novembre, dins de l’Any Joan Oliver, la Biblioteca de Catalunya i el PEN Català preparen un homenatge a l’escriptor, i amb aquest motiu el PEN ha editat un esplèndid àlbum ple d’imatges i textos, en força casos inèdits, que val la pena que no es perdin. El llibret s’obre dient: «Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules». En aquesta trinxera eterna que és la vida, vista des d’uns mínims principis, les paraules i els organitzadors de paraules ens hi fan una bella companyia. Repetim-ho amb Pere Quart: «Temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet».