Raphael: "No vull que el meu públic em pugui retreure que m'encasello"

Podríem dir que Raphael torna amb un nou disc. Però, en realitat, mai se n’ha anat. El seu ritme de treball frenètic l’ha portat a encadenar un projecte amb un altre i ara, en la seva constant recerca de nous estímuls musicals, s’ha unit a alguns dels talents compositius del moment per oferir una nova versió de si mateix. Rejovenit i pletòric, Raphael es reinventa a Infinitos bailes.

–¿Com va sorgir aquest projecte? 

–En els últims temps havia fet diferents discos versionant els meus grans èxits, dels quals jo en dic «les joies de la corona». Però em vaig adonar que als meus espectacles començaven a incorporar-s’hi noves generacions i vaig pensar que estaria bé que poguessin escoltar-me de manera més contemporània, més pròxima a ells. Perquè ara les coses no es diuen com abans, les estructures musicals han canviat. Va ser el meu fill Manuel qui em va donar la idea i ell es va encarregar de buscar una sèrie de compositors que es poguessin adequar al meu estil.

–¿I com va ser aquest procés de selecció d’autors? 

–Tenia clar que volia tornar a col·laborar amb Enrique Bunbury, perquè és com un germà per a mi. De la resta se’n va encarregar el meu fill Manuel. I m’he emportat grans sorpreses, perquè jo no controlava el panorama actual. No sabia per exemple que Manuel Carrasco i Vanesa Martín componien les seves pròpies cançons. Iván Ferreiro m’ha fet una cançó impressionant, Carrusel. El resultat, en general, és tan bo que crec que obre una nova etapa en la meva carrera.

–¿Se’ls va donar alguna pauta per a la composició? 

–Se suposa que havien de pensar en mi a l’hora de compondre. Però no volíem que les cançons imitessin el meu estil, sinó que estiguessin amarades de la pròpia personalitat de cadascun dels autors. Però al mateix temps havien de sonar a Raphael. És una sinergia molt interessant, perquè no es resta, sinó que se suma. Les cançons no es disfressen. Les canto jo, i s’amaren de tota la meva personalitat, però la melodia i les paraules els pertanyen a cadascun d’ells.

–¿Per què no ha gravat duets amb els autors? 

–Perquè la cosa no anava d’això. Potser ho farem en el futur de manera excepcional, però les cançons no estan concebudes així.

–Ara que ha ampliat repertori, suposo que li serà complicat incorporar les noves peces. 

–És una sort i, al mateix temps, un trencaclosques comptar amb tant de material. Per muntar un concert les passo magres. ¿Què en trec i què hi poso? En general, intento que hi hagi una representació de cada època, de cada disc. Però ja són 50 anys als escenaris i s’han de fer aitèntiques filigranes. I ara s’hi haurà d’incorporar aquesta nova etapa amb la qual estic tan il·lusionat.

–El seu anterior treball el va presentar al Teatro Real, i Infinitos bailes, a la discoteca Joy Eslava. 

–El més important és seguir sempre evolucionant i no fer mai el mateix. Vull que el meu públic no em pugui retreure mai que m’encasello. M’agrada sorprendre, si no, tot seria molt avorrit.

–¿Fins on pot arribar el seu perfeccionisme? 

–Doncs fins al punt de fer tornar boig el gran Franck Pourcel, que era el meu director musical. Sóc molt exigent, tant amb mi com amb els altres. De vegades em poden acusar de rondinaire, però no és que estigui de mal humor, és que m’agrada matisar. Un dia li vaig dir: «Avui ha estat bé». I ell va respirar alleujat. Però a través del mirall el vaig mirar i li vaig deixar anar: «Però ja veurem demà» [riu]. Mai més va tornar. Sóc massa perfeccionista, ho sé. Però això és bo.

–¿Quin secret té per seguir amb tanta vitalitat? 

–En realitat, jo sempre he sigut així. El dia que deixi de tenir curiositat i il·lusió per les coses, em retiraré. I no diré res, ho faré en silenci. Em posa nerviós allò de «gira de comiat». Indubtablement, algun dia ho hauré de deixar, però ara mateix ni m’ho plantejo. Després de passar per una malaltia, vaig sentir un nou reviure. Vaig aprendre a afrontar les coses d’una manera diferent. Així que aquí tens ara un xaval que en realitat està tornant a començar. Potser és difícil d’entendre, però és així. Jo vaig sentir un nou impuls, una força recobrada, una necessitat impulsiva de seguir endavant després de tot el que em va passar. La meva passió per la música és el que em mou a seguir endavant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Quines coses li queden per fer? 

–Tot el que he volgut fer ho he fet. No penso mai en el que no ha sortit, sinó en el que sí. Aquest és l’esperit que s’ha de tenir. ¿Per què lamentar-se? Tinc projectes que encara estan esperant que arribi el seu moment, com un Cyrano de Bergerac a l’estil del Jekyll i Hyde que ja vaig fer. Tot al seu temps.