Testimonis incòmodes del castrisme

L’Havana era un cementiri l’1 de gener de 1959. El rellotge marcava les 00.30 quan la gent va començar a reunir-se al carrer. Virgilio Piñera va veure passar a gran velocitat diversos cotxes del Govern. Llavors es van sentir els primers rumors. Fulgencio Batista havia caigut. Per l’escriptor, cada 30, 40 o 100 anys el poble cubà era, per unes hores, l’amo absolut de la ciutat. «Al bar Rock and Roll, calçada d’Ayestarán», va observar algú fer miques la caixa registradora contra terra. Bitllets i monedes van saltar esbojarradament, però ningú els va recollir. «Vet aquí l’honradesa d’un minut sagrat», va escriure a la revista 'Ciclón', a mitjans d’aquell any, el primer d’una revolució que establiria relacions complexes, tibants, d’amor, estranyament i escarni amb els seus grans noms de la literatura cubana.

Piñera és un cas exemplar d’aquests vincles, perquè vuit anys després de cronometrar aquell «minut sagrat» va entrar en un con de foscor fins a la seva pòstuma rehabilitació. En aquell 1967, l’autor d’'Electra Garrigó' va documentar el seu malestar amb una de les seves típiques ironies. 

DIAMANT FALS

A 'Presiones y diamantes' s’esmenta Delfi. Ni més ni menys que un anagrama de Fidel. Però no és un home lluminós: es tracta d’un diamant fals. Quan la mentida es descobreix, la pedra és llançada al vàter, perquè se l’emportin les aigües de la història. Piñera va pagar l’atreviment. A la seva manera, va saber tornar cops. O mirar-se al mirall les ferides, com el conte 'El insomnio', la història d’un home que no pot agafar el son i se suïcida. «L’home està mort però no ha pogut quedar-se adormit. L’insomni és una cosa molt persistent».

José Lezama Lima tenia una reconeguda vida intel·lectual abans de 1959 i, com Piñera, va saber de les emocions enfrontades durant la revolució. El famós incident pel capítol VIII de 'Paradiso', la seva novel·la del 66, el va posar sota la mira de l’homofòbia estatal. «L’home és tant més bèstia quan més vol ser àngel», comenta Foción, un dels personatges, en el capítol IX. I, d’alguna manera, s’estava dient tot sobre aquell present. Durant l’anomenat Quinquenni Gris,o negre (1971-75), Lezama també va suportar l’ostracisme. I com Piñera, va ser reivindicat per les autoritats culturals dècades més tard.

INSURRECCIÓ

La paràbola política de Guillermo Cabrera Infante ha sigut més dràstica. Va acompanyar la lluita insurreccional i la va explicar en tons èpics en el seu llibre de contes 'Así en la paz como en la guerra'. Va formar part de 'Revolución', el primer diari dels 'barbudos' i, el 1961, després de Playa Girón, va començar el camí del distanciament a causa de la censura que va patir 'PM', un documental del seu germà Saba. El malestar es destil·la en el seu monumental 'Tres tristes tigres', on s’explica l’assassinat de Trotski «per diversos escriptors cubans, anys després –o abans». Va guanyar el premi Biblioteca Breve i, el 1965, va deixar Cuba. El ressentiment va anar creixent amb el pas dels anys i la impossibilitat del retorn. Tot havia sigut un gran i penós malentès. Una «castroenteritis», segons el seu peculiar humor. «Y ahí estará. Como dijo alguien, esa triste, infeliz y larga isla estará ahí después del último indio y después del último español y después del último africano y después del último americano y después del último de los cubanos, sobreviviendo a todos los naufragios y eternamente bañada por la corriente del golfo: bella y verdad, imperecedera, eterna».

Així s’acaba el seu descarnat 'Vista del amanecer en el trópico', de 1974. I ell és allà, ara, en aquella mateixa illa, des de fa anys, com a nom destacat i invocació permanent de les noves generacions d’escriptors. D’alguna manera, aquest ha sigut el seu triomf després de la seva mort, el 2005.

La sida es va endur Reinaldo Arenas el 1990. Estava exiliat i incòmode als EUA. El seu comiat tràgic va tenir un to acusatori dirigit al mateix Fidel Castro. Després de l’aplaudida edició de 'Celestino antes del alba' va ser perseguit per la seva condició d’homosexual. El 1980, va sortir del país pel port de Mariel, amb destí a Miami, igual que milers de cubans. Arenas, que aleshores ja havia escrit 'El mundo alucinante' i 'Otra vez el mar', va poder-ho fer gràcies a una gestió de Gabriel García Márquez.

'Antes que anochezca', la seva autobiografia, és, a la vegada, un diari de patiments polítics que l'excedeixen. Però la seva fúria va guanyar en intensitat a 'El color del verano', el final d’una 'pentagonía' en la qual una illa governada per un «tirà», prolífica en la seva vida subterrània, es desprèn de la seva plataforma insular de tant rosegar-la els seus habitants, en especial una joventut tan erotitzada com afligida, rebel i envilida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Tanta era la desesperación que la gente determinó que había que escaparse con la isla completa. Una vez que la isla cambiase de lugar, encallaría cerca de algún continente, de alguna tierra firme y libre».

I en aquella imatge es va resumir un anhel de fuga i crítica que, amb diversos tons i estratègies, amb més o menys pessimisme, van compartir altres narradors. Els anys de Fidel poden ser trobats a través d’innombrables pàgines. Com deixar d’esmentar l’home que ho va abastar tot.